Xi Jinping, el desitjat
Nou ordre mundial
Els líders occidentals festegen el president xinès davant les convulsions de l’ordre mundial de Trump
Keir Starmerva ser rebut ahir pel president xinès,XiJinping, aPequín
La Xina ja no té emperador, ni estats tributaris. Però això no vol dir que no hi hagi cua per ser rebut a Pequín per Xi Jinping. El president xinès acollia ahir el premier britànic Keir Starmer, dos dies després d’acomiadar el primer ministre finlandès, Petteri Orpo. No menys transcendental va ser la visita de fa dues setmanes del mandatari canadenc, Mark Carney –a qui va precedir el cap de govern irlandès, Micheál Martin–, o la del president francès, Emmanuel Macron, el mes passat.
Xi Jinping té motius per exhibir el més discret dels somriures, darrere del seu posat d’esfinx. No en va, han passat només sis mesos des que Ursula von der Leyen i António Costa van anar a la cimera Xina-UE amb un catàleg d’exigències, un memorial de greuges i opinions fortes sobre afers interns. Van ser rebuts amb el més exigu protocol i acomiadats de la mateixa manera, el mateix dia, com estava pactat. Des d’aleshores, l’acumulació d’ envestides a l’ordre internacional sembla que han desplaçat l’eix de rotació de la Terra.
I això que Donald Trump amb prou feines suma un any a la Casa Blanca. Així mateix, només han passat nou mesos des que el seu secretari del Tresor, Scott Bessent, digués –arran de la visita a Xi Jinping del president espanyol, Pedro Sánchez– que “acostar-se a la Xina seria com tallar-se el coll”. El cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, també li va retreure la visita per “imprudent” i “unilateral”. “No agrada a la UE”, advertia.
Molt ha plogut en tan poc temps i les visites de mandataris europeus a Pequín ja no han d’ embolcallar-se en superioritat moral, ni van acompanyades d’una carrabina comunitària. La Xina no ha deixat de ser, per la UE, “un rival sistèmic” –expressió detestada a Pequín–, però l’actitud és constructiva.
Starmer arriba a Pequín poc després que Carney i Macron i Merz es prepara per ser rebut a la Xina
Quan només han passat sis mesos des que Von der Leyen i Costa van exposar davant Xi la preocupació per Hong Kong –i per Xinjian i el Tibet– el primer ministre de l’expotència colonial, Keir Starmer, s’ha presentat a Pequín per parlar de temes aparentment més urgents. Arxivant gairebé vuit anys de boicot oficiós (Theresa May va ser l’última premier britànica que va visitar Xi). No és l’únic peatge que ha pagat Starmer per ser rebut als voltants de la Ciutat Prohibida. Fa una setmana va haver de donar llum verda a la construcció de la nova i gegantina ambaixada de la Xina, al costat
de la Torre de Londres, que feia vuit anys que estava empantanegada. Curiosament, va ser sota un primer ministre tory i de la vella escola, David Cameron, quan es va arribar a parlar d’“època
daurada” en la relació amb la Xina. Va ser quan Xi va ser rebut amb pompa per la reina Elisabet. Des d’aleshores, cada nou primer ministre ha degradat una mica més la relació política –no tant l’econòmica– en línia amb els EUA. Una espiral descendent que el Govern de Starmer vol capgirar, per pragmatisme: “Hem de cooperar quan puguem, competir quan deguem i plantar cara quan faci falta”.
En honor a la veritat, en l’apogeu del pols aranzelari que Trump va llançar a Xi, van ser pocs els que es van arriscar a predisposar en contra seu el president dels Estats Units. Però aquest pols no es va resoldre com esperava i el món ja és un altre. Una cosa que reconeix fins i tot la nova estratègia de Seguretat Nacional dels EUA, que defuig el xoc frontal amb la Xina (i amb Rússia). Una altra cosa és Europa o els seus propis veïns.
El primer ministre del Canadà, Mark Carney, va agafar el bou per les banyes i es va plantar a Pequín per rectificar anys de seguidisme de Washington amb Justin Trudeau. Carney –a la fi exgovernador del Banc d’ Anglaterra– va renegociar aranzels amb Xi i després va fer un discurs molt comentat a Davos sobre el final del món com l’hem conegut. No se sap què va fer més mal a Trump, que dies després va amenaçar amb doblar-li els aranzels, en cas que subscrigués un tractat de lliure comerç amb la Xina. Un extrem que Carney ha anat molt amb compte a descartar.
Starmer, per la seva banda,
ha acudit a Pequín –i després a Shanghai– acompanyat de seixanta eminències de l’empresa i la cultura. “Esteu fent història”,
els va dir el primer dia, abans d’aixecar el que pogués quedar de repudi al totpoderós secretari general del Partit Comunista Xinès. “Estem decidits a mirar endavant, a aprofitar les oportunitats, a construir relacions... I a estar absolutament enfocats en el nostre interès nacional”.
Les envestides del mandatari dels Estats Units fan bona la Xina, l’antic “rival sistèmic”
Cal assenyalar, finalment, que el canceller alemany Friedrich Merz ha considerat prudent que França i el Regne Unit el precedissin, però la seva visita a Pequín s’espera per a finals de febrer. Si això no és un viratge és, si més no, un pelegrinatge.