Les barraques s’expandeixen pels pendents del Montjuïc més turístic
Habitatge
Les tendes de campanya ja arriben fins a l’estació del telefèric del port
Labugadad’un assentament de Montjuïc ubicat als jardinsMiramar
Les barraques i les tendes de campanya ja no s’escampen com fa tant principalment pels costats més recòndits de la muntanya de Montjuïc. D’un temps ençà, sobretot durant els últims mesos, tampoc no deixen d’expandir-se pels pendents més visitats. Malgrat que assistim a una nova manifestació del recent increment de les persones sense sostre a la ciutat, aquesta crònica té també un amarg regust de déjà-vu . Com si la història més incomoda de Barcelona s’obstinés a repetir-se...
Al costat de l’estació del telefèric del port, als jardins de Miramar, entre turistes i veïns que van i venen, en un dels miradors més sovintejats de la ciutat, entre un restaurant i un hotel molt flamants, un algerià de 29 anys que es diu Larbi va explicar aquest dimecres mitjançant el traductor del seu telèfon que fa cinc mesos que viu en aquesta tenda de campanya, que des d’aleshores es guanya la vida trobant ferralla, que al seu poble treballava com a forner. “En aquesta part, en aquestes sis tendes, som els magribins. A l’altre costat de les escales s’hi posen d’altres”. Uns moments enrere uns quants agents dels Mossos va anar-hi a fer un cop d’ull i van fer unes quantes preguntes a en Larbi.
Alguns turistes es recolzen a la barana de pedra i contemplen l’escena. Els agents dels Mossos decomissen un ganivet molt gran a les tendes de l’altre costat. Les restes d’una foguera indiquen on es cuina. Els esportistes travessen els camins. Les garrafes s’omplen a les fonts. Els arbres són estenedors. “La veritat és que no sé ben bé què m’han dit els policies –va reconèixer l’algerià–. No els he entès. La policia ve de tant en tant i et pregunta qui ets, què fas... De vegades també ve gent bona a ajudar-nos, però no sé qui són. Jo tinc això...”, va afegir mostrant un carnet d’accés del menjador social de la parròquia de Santa Anna.
“Aquí hi passes fred, et mulles molt quan plou i hi ha moltes rates!, però estàs més segur que al carrer”
El passeig pels miradors de Montjuïc prossegueix pel del Poble Sec. Les cabanes, les tendes de campanyes i les lones subjectades amb pals broten d’una manera discreta. Entre l’avinguda Miramar i la piscina d’aquells salts olímpics, entre lones, fustes i branques, en un precari i ocult racó, apareix la cara somrient de Rouel Eugenio. “Fa uns sis mesos que soc a la muntanya –diu aquest filipí de 53 anys, d’una manera molt hospitalària–. Fins fa poc era més enllà, però aquí se’m veu menys. Vaig treballar molts anys en hostaleria, construcció, neteja... I ja fa temps que em dedico a la ferralla. Fa anys que visc al carrer, i aquí a la muntanya hi passes molt de fred, et mulles un munt quan plou i hi ha moltes rates! Però estàs més segur que al carrer. Hi ha espai de sobres. A més, aquí estic tan amagat que no em veu ningú. I després de l’incendi de les barraques del costat ja no tinc ni veïns. És que un no està bé del cap i els va calar foc. Així que es van mudar més avall. Però allà se’t veu més...”. Aquelles flames es van propagar a mitjans de mes. Encara poden observar-se’n les restes en una recolzada.
Aquest reflex de Montjuïc és fugaç. Aquí les mudances són habituals. A cada moment algun policia fa saber a aquestes persones que aquí no s’hi pot viure, que abans o després hauran de marxar, que no poden encendre fogueres ni fer servir bombones. Potser alguns d’aquests infrahabitatges no és ara mateix on era aquest dimecres. Malgrat tot, la gent continua venint a la recerca d’un refugi. Tenir una feina ja no et garanteix que no acabaràs amb els teus ossos al carrer. Als pendents de Montjuïc més transitats també hi viu gent amb papers, gent que temps enrere va tenir un sostre.
Una veïna de la muntanya de tota la vida diu a l’altre costat de la tanca del seu habitatge que sí, que aquí a Montjuïc sempre et trobes amb persones que viuen de qualsevol manera, però que no havia vist mai que en vinguessin tantes com l’últim any. Mentrestant se senten rialles. A pocs metres diversos turistes passegen trempats mentre beuen llaunes de cervesa.
“Últimament alguns policies venen i ens diuen que ens desallotjaran l’endemà”
“Tenim de tot – segueix aquesta veïna que es diu Àngels–, gent de tot arreu, gent que se sap comportar, gent que no... De vegades hi ha alguna discussió. Alguns prenen coses. I de vegades et fa angúnia tornar a casa a la nit. T’hi acostumes, però... També hi ha gent que neteja el seu espai. La veritat és que el que més em preocupa són els incendis. El de l’altre dia va ser molt gran. Aquests dies tot està molt humit, però...”.
I rondant de quatre grapes per aquests relliscosos fangars també et trobes d’una manera inesperada amb en Max, un polonès de 40 anys que es va instal·lar aquí fa cinc mesos. La seva barraca és d’allò més apropiada. Diverses fustes formen el pis, la seva llitera està protegida de la pluja per uns quants plàstics, té un lleixes per als productes del lavabo i una altra per als de cuinar. “Aquí t’avens amb la majoria
–detalla en Max–. Almenys et diuen hola. Però vaig haver de posar-me una càmera de vigilància perquè em van intentar robar tres vegades”.
La urbanització més destacada és la dels filipins, uns metres més avall, al parc de la Primavera. Un petit camí flanquejat per testos condueix a la barraca principal. Aquest racó és cuidat, recollit i net. Mitja dotzena de persones que durant anys van treballar entre fogons expliquen una mica molestes que van trigar mig any a construir aquests refugis, i que fa dies que alguns policies els diuen que els desallotjaran l’endemà. “Avui mateix han vingut, al matí, a dir-nos que demà ens faran fora –prossegueixen– si venen, els podem trucar a vostès? A algú li importa el que ens passi? Ens va costar molt, de muntar això. No tenim on anar. Ja ens van fer fora una vegada. És que a Barcelona és molt difícil aconseguir una habitació, encara que tinguis feina. Nosaltres ja no fem foc per cuinar i procurem mantenir-ho tot net”. El problema és que les seves construccions són visibles des de la ciutat. La presència de la càmera de fotos desperta la desconfiança d’alguns veïns dels filipins. Molts entenen que cridar l’atenció només els perjudica, que consumint-se en silenci els anirà millor.
I encara més avall, ja pràcticament al barri, un estonià i un letó tremendament borratxos carreguen eufòrics amb unes quantes fustes i un parell de tote bags
plenes de draps. “Ens construirem una casa! –proclamen amb un entusiasme difícil de compartir–. Mirin, amb aquests plàstics farem el sostre”. Són els últims que arriben a Montjuïc.