“Fa temps que la mort m’acompanya, però he après a suportar-la”
Salman Rushdie
L’escriptorSalman Rushdieen l’última visita a Barcelona el 2025
Si hi ha una cosa que molta gent es pregunta sovint és com Salman Rushdie (Bombai, 1947) aconsegueix tenir sempre un somriure. Quan el 1988 va publicar Els versos satànics , l’aleshores líder de l’ Iran, l’aiatol·là Ruhol·lah Mussavi Khomeini, va emetre una fàtua per demanar-ne la mort. Durant nou anys es va mantenir amagat, però amb el temps va entendre que no volia passar la resta de la seva vida sense tenir contacte amb els lectors. Excepte en aquest període, no ha deixat de tenir-n’hi mai. Ni tan sols després que l’estiu del 2022, en una conferència, l’apunyalessin de manera repetida. Tampoc ara, que una de les tempestes de neu més grans en dècades castiga els Estats Units. “Aquests dies he assistit al festival de Sundance i me n’he salvat, però fa quatre dies que provo de tornar a casa, a Nova York, i m’han cancel·lat molts vols. Per fi hi he arribat i puc contestar a totes les preguntes”, celebra per videotrucada uns segons abans que Guyana Guardian l’entrevisti amb motiu de la publicació del llibre de relats La penúltima hora (Random House). Per descomptat, no ha perdut el somriure en cap moment.
Després de l’atac del 2022
La meva vida s’havia tornat últimament massa no fictícia per al meu gust”
Com se sent després de tornar a la ficció?
Alleujat. La meva vida s’havia tornat últimament massa no fictícia per al meu gust. Està bé tornar al món de la imaginació, perquè sempre he estat un escriptor de ficció.
Els seus relats tenen com a rerefons la mort i el títol del seu llibre juga amb la idea de ser a prop del final. Se sent així?
Sí, però no per noves amenaces, sinó, simplement, perquè ja soc un home gran. Tinc 78 anys i aquest any en faré 79, i l’edat et fa pensar. De tota manera, encara que el tema sigui fosc, miro de portar el lector a un lloc lúdic. M’agrada que les històries tinguin aquest element de joc.
No perd mai l’humor.
L’humor és una de les qualitats més característiques de la meva escriptura i de la meva manera de pensar. Em ve de manera natural. No forço les frases, em sorgeixen totes soles. Enfosquir més la meva vida no tindria cap mena de sentit.
Aquests relats sobre la mort han sorgit després de l’atac?
Hi ha cinc relats. Les tres històries llargues s’han escrit aquest últim any. Per tant, sí. Però les dues més curtes són més antigues. La mort fa molt de temps que m’acompanya, però aprens a suportar-la.
Al relat que titula Finado, el protagonista principal, l’Arthur, veu com la resta viu la seva mort.
És curiós, perquè no m’havia atrevit mai amb un relat de fantasmes. I sí, jo també he pensat com els meus viuran la meva mort. Bé, no ha calgut que m’ho imagini, ho he viscut. I el que vaig veure, quan es pensaven que me n’anava, és amor, molt d’amor. És una manera molt bonica de sortir de l’escenari.
L’Arthur és un escriptor que, ara que és mort, té por de ser malinterpretat. Comparteix aquesta por?
No pots controlar el que passa quan te’n vas. En canvi, sí que pots fer el millor que pots mentre ets aquí, i miro de fer-ho.
A Els versos satànics, un dels personatges deia: “Conèixer un escriptor és, en general, sentir-se decebut”.
Hi ha un refrany que diu que val més que no coneguis les persones que admires. No sé si la gent es decep o no quan em coneix. Espero que no, però, com l’ Arthur, i m’imagino que molts altres escriptors, és una por compartida.
El llegat és molt present en aquest últim llibre.
Si ets escriptor, esperes deixar una prestatgeria plena de llibres interessants. Crec que tinc la sort d’estar en aquesta posició. M’ho he treballat. És el meu llibre número 23 i la meva prestatgeria és bona i robusta.
A Oklahoma, el quart relat, escriu: “Els Estats Units s’han perdut en la seva pròpia història”.
Ara mateix hi ha un projecte d’esborrar part de la història dels EUA, la que parla dels ciutadans originaris del país i els esclaus. Aquest atac a la memòria col·lectiva del país és preocupant. Si et saltes aquestes parts, és impossible entendre els Estats Units. Però a Trump ja li va bé que no ens entenguin. La ceguesa s’imposa.
I té por?
Qui no?
Tornant a Oklahoma... Per a aquest text es va inspirar en el manuscrit América (El desaparecido), una novel·la inacabada de Kafka, que, per cert, no va visitar mai els Estats Units. Se suposa que allà el seu personatge hi trobaria la felicitat. Vostè té algun lloc idealitzat?
Oklahoma és el lloc a on no arribes mai però esperes arribar-hi. I això ens passa a tots els humans i fa que estiguem inacabats. I està bé així. Més que un lloc idealitzat, jo ho veig com un somni per fer realitat. Sempre n’hi ha d’haver un. El meu? Ser millor escriptor del que ho soc. Espero aconseguir-ho.
Aleshores continuarà escrivint?
I tant! Com podria deixar d’escriure? De fet, ja he començat a escriure alguna cosa, però vull anar de mica en mica. He fet tres llibres en tres anys i és massa per mi. A partir d’ara no em vull posar dates ni límits. Les normes ara les poso jo.