Quan la realitat supera la ficció
FUTURS IMPERFECTES
Aquest cap de setmana he de trucar a Carlos Zanón, comissari del festival BCNegra, per l’encert d’haver premiat Mick Herron, que m’ha fet gaudir, com cap altra sèrie, gràcies a l’adaptació de la seva sèrie de novel·les Slow horses (Cavalls lents). El títol està inspirat en una expressió popular anglesa (i masclista) que diu que “les dones ràpides i els cavalls lents t’arruïnaran la vida”.
Els cavalls lents de la sèrie descriuen els agents secrets inútils de l’MI5 britànic, relegats a una oficina purgatori on fan tasques tedioses. Estan sota el comandament d’un cap miserable (Gary Oldman en el paper de Jackson Lamb), però finalment demostren la seva vàlua. Les històries que narra són magnífiques i les frases del protagonista, antològiques. Reprodueixo tres sentències seves a l’atzar: “Això és com explicar-li Noruega a un gos”, “Estàs acomiadat, tinc hemorroides que serveixen més que tu ”, “No volíem matar-lo, es clar que no, cabrons, si ho haguéssim volgut, seria viu”.
L’autor de ‘Slow horses’ creu que l’empatia és una arma contra els feixismes
Mick Herron ha viatjat a Barcelona a recollir el premi Pepe Carvalho i gràcies a això hem sabut que no va ser mai agent secret com altres escriptors del gènere d’espies. Graham Greene o John Le Carré van poder escriure de les seves traïcions i les seves infidelitats, perquè es van jugar la pell durant la guerra freda. Però no és el cas de Herron, que treballava en una assessoria legal corregint discriminacions laborals i acomiadaments improcedents. No sabia gran cosa d’espies, però coneixia moltes històries de perdedors. I a Slow horses, els personatges són gairebé més perdedors que espies, encara que els reconverteix en herois.
L’autor ha concedit aquests dies entrevistes. En l legeixo una a l’Ara, on diu que aquests personatges desenraonats de les seves novel·les i la seva sèrie han quedat superats per la realitat. “Qui havia pogut preveure un personatge com Trump en el poder? Qui sap quines altres sorpreses ens oferirà el futur?”. Però el millor és quan ens anuncia que l’empatia és una arma contra el feixisme. I que llegir és un exercici d’empatia. Perquè empatia és simplement la capacitat de comprendre les raons dels altres. És veure el món amb els ulls de l’altre. Com els seus cavalls lents, que també arriben a la meta.