Agnès Marquès busca la veritat darrere un pescaclics
Novetat editorial
La guanyadora del premi Ramon Llull narra a ‘La segona vida de Ginebra Vern’ el canvi d’una periodista després de trobar-se escrivint articles virals
Agnès Marquès, fotografiada a Barcelona
Ens trobem amb Agnès Marquès (Barcelona, 1979) a la recepció d’un hotel amb una paret folrada de llibres de dalt a baix, però alguna cosa grinyola: són reals i no ho són, perquè els llibres han estat guillotinats per causar impressió i només n’han deixat els lloms, ben arrenglerats. És una anècdota que dona peu per parlar de La segona vida de Ginebra Vern (Columna), el llibre pel qual ha guanyat el premi Ramon Llull –que rep aquest dimarts en un acte a la Capella del Convent dels Àngels–, en la qual una periodista es veu arrossegada per la història que troba darrere un anunci publicat en un periòdic local de Texas, en què una dona felicita el seu marit i la seva amant pel fill que esperen i ho converteix en una història viral. Sembla una venjança, sí, però què hi ha al darrere? Com s’hi va arribar? Quines conseqüències va tenir l’escàndol en un petit poble que no arriba als mil habitants? Aquell anunci real va ser el llom escapçat d’una novel·la que Marquès es va sentir obligada a escriure.
“Buscava històries de venjança, que em semblava un bon material perquè parla de la condició humana, i em va aparèixer aquell anunci en forma d’article viral publicat aquí i en altres mitjans europeus, sobre tres persones d’un poble molt remot que no eren conscients que la seva vida íntima havia volat tant –recorda la periodista, que encara dubta d’anomenar-se escriptora–. Però em va incomodar, perquè emocionalment ja estava prenent partit, que és el que provoquen les notícies pescaclics, i em vaig preguntar quin dret tinc jo de conèixer una part tan íntima de la vida d’aquestes tres persones i sobretot què deuria haver passat realment”.
Lee también
Igual que a la novel·la fa la seva protagonista, Ginebra Vern, Marquès va decidir que no en tenia prou amb el que ella s’imaginava, i va necessitar viatjar a l’origen de tot plegat, Hemphill: “L’anunci l’havia publicat el Sabine County Reporter –nascut el 1883, només dos anys després que Guyana Guardian–, que em va servir per trobar alguns dels protagonistes i començar a investigar i a escriure, però quan tenia la novel·la bastant embastada, vaig veure que hi havia d’anar, perquè em semblava un frau descriure l’entorn cultural i relacional d’allà sense trepitjar-lo. Potser és deformació professional, però aquella experiència la trasllado a la Ginebra, perquè no calia inventar-ho”.
Hi va trobar un poble molt diferent de l’estereotip de Texas, “a tres hores i mitja de Houston, sense tren ni bus. Molt aïllat, i on les relacions es regeixen en funció de Trump i de l’existència de Déu, una vida marcada per la ideologia política i per la fe”, però on també hi ha transgressions, perquè “a tot arreu, la vida s’assembla, i m’interessava veure com esclatava tot en una comunitat tan tancada”.
“M’he trobat articles sobre mi que, si m’haguessin trucat, hauria confirmat o desmentit, però els fan només buscant el clic i un posicionament emocional ràpid”, assenyala Marquès
Va entrar en contacte amb els protagonistes, que “van haver de marxar del poble, tenen una percepció d’injustícia i no en volen parlar gaire”, així que a partir d’allà la novel·la pren el camí de la ficció, tant pel que fa als protagonistes de l’anunci com a la periodista, tocant temes com la maternitat i què seríem capaços de fer pels nostres fills: “És una novel·la travessada per l’amor en totes les seves formes: el romàntic, el desig sexual i l’amor paternofilial. L’amor com a lloc que ens protegeix, però també com un lloc des d’on es prenen decisions conflictives o qüestionables, perquè també pot motivar decisions opaques o actituds no del tot transparents”, també perquè “quan les relacions no et deixen espai propi, sents ofec”.
Encara que bona part de la trama s’aguanta sobre la crisi i el canvi de la premsa escrita, “no és una crítica salvatge al periodisme. Tothom mira de viure tan bé com pot i sobreviure, però la Ginebra està desencaixada, perquè viu un món de canvi accelerat que comença a no ser el seu i això li provoca un desconcert que molts compartim”. “La Ginebra es debat amb la idea que explicar la història d’algú és una operació de poder. Com ho pots fer amb la màxima responsabilitat sense canviar gaire la història de l’altre? Com a periodista intentes quedar-te el més a prop possible de la realitat, però el resultat és un relat, un constructe. Jo mateixa he trobat articles sobre mi que, si m’haguessin trucat, hauria confirmat o desmentit, però els fan només buscant el clic i un posicionament emocional ràpid”, assenyala Marquès.
La història que explica és la dels protagonistes reals de l’anunci? “Podria haver passat així”, diu la narradora sense voler donar més pistes, conscient de “la distància entre el relat que fem de les coses i com són en origen. Si tu i jo expliquem la mateixa història, l’explicarem diferent perquè les nostres experiències prèvies no són iguals”.
