DAO, Móstoles, Epstein
Una dona interposa una denúncia contra un home, el seu cap directe, per un delicte d'agressió sexual. L'individu haurà de comparèixer davant la justícia (i, mentrestant, renuncia a la seva posició). La víctima porta diversos mesos (des del moment dels fets) en situació d'incapacitat temporal per un quadre depressiu. La seva identitat acaba sent revelada públicament. La fustigació que rep és d'una violència tal que se li ha hagut de proporcionar vigilància policial.
Una dona denuncia un home, el seu superior jeràrquic, per assetjament sexual. Ho fa als canals interns del partit al qual pertany i no vol perjudicar. Els alts càrrecs als quals es dirigeix –dones i homes– se la treuen de sobre, o, si l’escolten, li demanen que no faci res. Que calli, renunciï al càrrec i se’n vagi cap a casa. Tanquen el cas sense ni tan sols dir-l’hi. Quan l’assumpte es fa públic, filtren la seva identitat (“per error”, diuen) i l’amenacen d’obrir-li expedient, acusant-la de passar informació al partit rival. El qual, per cert, uns mesos abans també havia tancat discretament un cas d’assetjament sexual sense notificar-ho a les (en aquest cas, eren unes quantes) afectades...
Sembla que es donen dues actituds. Públicament i en teoria, tothom condemna les agressions. I així s’ha plasmat en la llei. Però en el cas concret i off the record, sovint la reacció és ben diferent: es protegeix els agressors, s’intenta fer callar les víctimes, perquè sempre hi ha alguna cosa –la simpatia cap a un col·lega, l’alcaldia d’un municipi important, les habilitats del presumpte assetjador com a analista electoral...– més important que elles.
El cas Epstein és el millor exemple. Que aquell senyor controlés una xarxa de tràfic de dones, moltes d’elles adolescents, no va impedir que, durant dècades, centenars d’homes importants fossin amics seus. Devia ser que no coneixien la seva altra cara? Difícil de creure. Constantment sorgien acusacions contra ell, que acabaven amb acords econòmics, i els anys 2008-2009, va passar tretze mesos a la presó (després d’un pacte secret amb la Fiscalia, que probablement li va evitar una pena molt més gran) per prostitució de menors. N’hi havia prou amb teclejar el seu nom a Google per assabentar-se’n.
Trobaven naturals aquelles fest
Atureu-vos!, em direu: qui finalitza la condemna recobra els seus drets; ja no és un criminal, sinó, en tot cas, un exdelinqüent... Però aquells amics que per la seva notorietat –polítics, científics, filantrops...– protegien tant la seva imatge, s'haurien relacionat amb un antic torturador o exnarcotraficant? Aquells sopars i celebracions, on (tret de poques excepcions) només hi havia homes d'edat, cèlebres, poderosos, i noies molt joves i anònimes, els semblaven normals? I trobaven lògica la manera com Epstein parlava de les dones: esmentant-ne només l’edat i l'origen (“dues russes”, “una tahitiana, exòtica”), oferint-les com a “regals” que els enviava per avió, com si fossin alvocats? Doncs sembla que sí, que ho veien normal. Que no freqüentaven l'amable Jeffrey malgrat malgrat el seu passat (i present, fins al seu tancament i suïcidi el 2019) de pedòfil i proxeneta, sinó per aquesta raó: “Amb tots aquests paios perseguits per assetjament, he pujat una mica en l’escala de la reputació i cada dia em demanen consell”, llegim en un dels seus correus. Quan ens preguntem què podia tenir en comú un home de negocis ric amb un intel·lectual d’esquerres com Noam Chomsky, la resposta és allà: Epstein deia “ feminazis” a les dones que denunciaven violacions; Chomsky li donava la raó, lamentant “tota aquella histèria sobre els abusos a dones”.
De tot el que he llegit o sentit sobre el cas, em quedo amb la reflexió d’un periodista que va ser corresponsal de The New York Times a l’ Índia. Quan ha hagut de cobrir, deia, l’assassinat d’una dona, en aquell país, per coses com haver triat un nòvio que no era el que li tenia destinat la família, ha entès per què aquells “crims d’honor” es continuen produint: per allò que se’n diu “els cercles concèntrics”. L’assassí no actua sol: al seu voltant hi ha un petit cercle de còmplices, un altre de més ampli d’encobridors, d’altres de persones que el justifiquen, o almenys callen i tiren terra sobre l’assumpte... Les lleis són necessàries, però no n’hi ha prou: fa falta una consciència social que, ara per ara, moltes vegades, brilla per la seva absència.