Senyores i senyors, arriba l’espectacle de la guerra
EL PATI DIGITAL
Senyors fent senyorades són els que provoquen les guerres que ens deixen senyalats de per vida. Entre aquesta senyoralla senyorívola, hi ha qui assenyala qui a l’Iran no se sotmet al seu senyoratge. Amb les seves armes senyoregen el món i el dissenyen amb manca de seny. Així que, senyors i senyores, showtime! Benvinguts al gran espectacle del món bèl·lic dels desensenyorits Trump, Netanyahu i aiatol·làs.
–Perdoni, senyor.
–Digui’m, senyoreta.
–Senyora.
–Senyora, sí, però de pressa, sisplau, que em té aturada la funció.
–Per què diu senyors i senyores, i no senyores i senyors, com s’acostuma a dir? Allò de les dames primer, sap?
–Perquè jo i els meus companys a l’escenari...
–... “Els meus companys i jo”...
–... Els meus companys i jo pensem que mentre els homes encapçalin les guerres a les dones els val més ser al davant només en les frases de cortesia. Ho ha dit vostè mateixa també: el del senyores i senyors és el mateix principi que el d’obrir la porta a les dones, el que fa senyor a un senyor. És la nostra manera simbòlica d’honorar-les. És respecte, és deferència. A més, és la primera mostra de llenguatge inclusiu. Tan inclusiva és que fins i tot els senyoros que estan en contra d’aquest llenguatge fan servir la fórmula senyores i senyors. A vegades, fins i tot sense adonar-se’n.
Lee también
–Miri, aquesta tradició “cavalleresca”, aquest ram de flors lèxic té un origen paternalista i hipòcrita. Se’ns obria la porta perquè passéssim primer mentre se’ns negava el dret a vot, cobrar sous i sortir de casa. La cortesia sense drets és hipocresia. El senyores i senyors és el vostès primer, que són fràgils, precioses i la llum dels nostres ulls de la sintaxi. Posar la dona davant en el llenguatge ha servit sovint per mantenir-nos darrere en la presa de decisions
–Escolti, no és només una cosa nostra. Els francesos al segle XIX entre perruques de rulls i empolvorades i malles de ballet ja deien mesdames et messieurs; els anglesos, ladies and gentlemen.
–I a l’Iran, en farsi, la fórmula protocol·lària estàndard és Khānom-hā va Āghā-yān , això és, senyores i senyors , i miri quina impostura. Una altra vegada aquesta prioritat lingüística buida en lloc de la paritat real. Posar senyores primer en una frase no serveix de res si, al capdavall, se les condemna a l’últim graó de la dignitat humana. Les iranianes s’han guanyat el dret a anar amb els cabells al vent, a no ser detingudes per una policia de la moral que no entén de cortesia ni de gènere, sinó de submissió absoluta. Però la guerra no és mai la solució.
–Però, a veure, un moment. No entenc on ens porta la discussió. Si està d’acord que la guerra no porta enlloc, llavors diria que vostè aprova que hagi anunciat el showtime bèl·lic amb un senyors i senyores, oi?
–Totalment. El ruc, sempre davant.
