‘Gran Tonino’
Laura Andrés, virtuosa del piano, és partidària de la passió sobre la tècnica. Defensa el seu disc Zero i estrena demà dimarts mateix Gran Tonino (La 2 Cat), un programa amb la Nina: passejaran per la vida de personatges amb cançons. La Laura em confessa haver plorat amb el Concert en mi menor de Chopin, per passional. Diria que la Laura ha estat molt perfeccionista fins que va entendre que és preferible donar-se el gust de l’error i la sorpresa. M’evoca la platja de Castell, a Palamós, el seu paradís infantil. Gran pedagoga musical, master of arts de la Universitat de Música de Ginebra, posseeix el diploma superior Jacques-Dalcroze (amb cent persones més al món). I participa en un documental sobre Manuel de Falla, amb misteri final quan componia La Atlántida sobre el poema de Jacint Verdaguer.
Pianista.
I compositora. Vaig publicar fa dos mesos el disc Zero : el meu piano i jo, tots dos sols.
El piano és el seu company?
Vaig llegir notes abans que lletres.
Quina música va escoltar de nena?
Deep Purple, Metallica... Pels germans: soc la petita de quatre germans. I la tele.
La tele?
Abans de parlar ja ballava sintonies davant de la tele.
Què volia ser de gran?
Vaig sospesar estudiar història de l’art, periodisme... Però la música va guanyar... I me’n vaig anar al conservatori.
Va ser dur?
Disciplina, alt nivell d’esforç... Però el problema és el no: els professors et renyen amb molts no i et roben seguretat. Val més ensenyar no amb pànic i sí amb amor.
I això funciona sempre?
Escolta, mira d’entendre’t, explica’t, feu exercicis de relaxació, de visualització...
No ho van fer així amb vostè?
No. I em vaig desanimar. Vaig abaixar la tapa del piano.
Va tancar el piano?
Sí. I va coincidir amb el limfoma.
Càncer limfàtic?
Limfoma de Hodgkin. Havia acompanyat al CAP una amiga per un accident, vaig comentar el meu cansament, em van radiografiar... I a biòpsia!: càncer de ganglis limfàtics.
Amb càncer i sense piano.
Radioteràpia, quimioteràpia... Fins que vaig curar-me, l’any 2009.
I va tornar al piano?
Allunyar-me del conservatori em va guarir de tot. Allà també havia viscut assetjament per part d’una professora. Vaig viatjar a París i Ginebra, em vaig formar, vaig impartir classes de piano...
Des de l’amor.
Des de l’amor, amb un mètode ( Dalcroze) après a Suïssa, que concep el teu cos com a instrument.
I un dia... Li va trucar Shakira!
Jo era professora de música a l’escola d’un nen, Milan Piqué, de quatre anys... El fill de Shakira. Un dia ella va trucar a la professora del nen: “Pots venir a casa?”.
Per a què?
Per tocar Toneladas , cançó amb la seva veu i el meu piano: vam anar a Miami a interpretar-la, presentant el disc El Dorado.
Són amigues?
Quan em passa alguna cosa bonica o faig una cosa nova, l’hi explico a Shakira per WhatsApp... I afegeixo que “és gràcies a tu”.
També ha estat vostè a O.T.
En tres edicions, primer, el 2017: Aitana, Amaia, Nerea, Alfred, Cepeda, Ana Guerra..., després, el 2018 (Miki Núñez) i el 2020.
Digui’m alguna cosa d’ Amaia.
Amaia és de l’espècie de Rosalía, té llum pròpia, és espontània, brillant...
I Aitana?
No sabia ni endollar una guitarra elèctrica, i avui és una estrella mundial, i sap resistir aquesta gran pressió!
Què va ensenyar als concursants?
Que el cos té memòria. I que l’inconscient juga males passades. I que va bé entrenar l’autoconfiança amb un psicòleg de PNL (programació neurolingüística).
Què ha après fent tele?
Relacionat amb l’anterior, confesso que he après a no prendre’m a mi mateixa tan seriosament com abans m’havia pres.
Bon aprenentatge.
La gimnasta Simone Biles: ho va guanyar tot... I després es va bloquejar, per inseguretat. He entès que un error en art no és com un error en una operació a cor obert, així que... Val més relativitzar les coses.
Esclar.
I la televisió i la realitat són dues coses diferents. Recorda els plors desesperats quan expulsaven un concursant de la casa d’ Operación Triunfo ?
Sí, semblava que haguessin mort.
Però la vida continua. Aquests formats televisius són fàbriques de somnis i brinden interessants oportunitats de visibilitat a l’artista... Però no els enaltim!
Què és un artista, Laura?
L’art i els artistes són patrimoni de la humanitat: tots podem commoure els altres (i ser commoguts per d’altres) fent servir un llenguatge propi. Això és l’art.
I així va tornar a obrir el piano?
Sí, m’he reconciliat amb el piano, i amb mi mateixa. Busco expressar emocions, com ara a Zero , el meu disc.
Expliqui una emoció continguda al disc.
El dia de la gran apagada, l’abril passat, vaig sentir que tot pot trencar-se i vaig escriure la cançó Lamento , en aquest disc, que és cor, exposició, implosió.
Amb el piano!
El meu company, que va, ve, i seguirà amb mi sempre. El món no deixarà de girar: la vida, malgrat tot, s’obre pas.
