De Nefertiti a Moctezuma
La meitat de les escultures del Partenó són al Museu Britànic, on van patir un ridícul poliment, perquè els seus custodis creien que el marbre grec havia de ser blanc. També la corona de Magdala o els bronzes de Benín, junt amb altres innombrables obres espoliades de l’ Àfrica, haurien atret cap a aquests països pobres un turisme que necessiten. El bust de Nefertiti, avui a Berlín, és un altre cas de restitució reclamada pels egipcis. En canvi, apunta Titi, l’art sostret pels holandesos a les seves colònies els ha estat restituït de manera exemplar. El plomall que Moctezuma va regalar a Hernán Cortés va ser després present de Carles I per a l’arxiduc d’ Àustria, però dirimir avui qui n’és el legítim propietari és un repte per al dret internacional: els mexicans?, els espanyols?, els austríacs?
Els grans museus són avui meques de l’espoli colonial?
No posem tots els museus al mateix sac. L’art té sentit si s’exposa al lloc per al qual es va crear, però hi ha museus locals molt pròxims a aquest lloc original que també valen la pena.
Cal restituir l’art als països i llocs per als quals es va crear?
La restitució es demana avui a tot el món, però no és nova: ja Ciceró es va fer cèlebre per exigir a Verres l’art que havia espoliat de Sicília. I el meu país, Grècia, ja va demanar fa cent anys al Regne Unit la restitució del saqueig de l’ Acròpolis perpetrat per l’escocès Thomas Bruce Egin el 1836.
Per què ara es torna a reclamar?
Perquè l’acord de la Unesco ja fa 60 anys per a la restitució del patrimoni cultural cada vegada el firmen més països. I els joves a tot el món, a més, cada cop estan més a favor de retornar l’art als seus orígens.
Els contraris diuen que l’art està més segur als grans museus.
Això deia el Museu Britànic de les escultures del Partenó de les qual es va apropiar, i què va passar? Doncs que creien que el marbre grec havia de ser blanc... Quina barbaritat!
El van blanquejar?
Als anys 30, van decidir que havien de polir totes les escultures i les van rascar fins que les van tornar blanques, traient-los així el seu autèntic color original.
Hi havia supremacisme cultural en aquella imposició del color?
Hi havia, sobretot, ignorància. Però alguns experts es van adonar del seu error i per això ho van mantenir en secret durant 70 anys. Qui protegeix l’art dels seus protectors després que l’hagin robat? El mateix diuen els austríacs del bust de Nefertiti: al·leguen que transportar-lo comporta un enorme perill.
No és cert?
Això seria un argument vàlid contra l’exhibició de l’art en múltiples exposicions, però no contra la seva restitució amb un sol transport.
Els grans museus diuen que ells fan més accessible l’art a més públic.
És cert que hi ha països on al turisme li costa més d’arribar, però si l’argument per legitimar la propietat d’una obra és el nombre de visitants, llavors hauríem de cedir i exposar tot l’art europeu a Eurodisney.
A vostè li agrada algun gran museu?
Només els que tenen un vincle explícit amb les obres que exposen. Els que no tenen res a veure, en canvi, amb l’art que contenen descontextualitzen les obres i les banalitzen.
Algun mal exemple?
Massa museus dels Estats Units exposen obres europees en sales buides sense cap referència al context, el país i la cultura, per a què van ser creades.
També critica vostè el museu d’ Atenes o de la seva ciutat, Tessalònica?
A veure: si restituíssim a Grècia la Venus de Milo, on l’hauríem d’exposar, a Atenes o al petit museu de Milo?
Vostè prefereix Milo?
Crec que en aquella illa seria més a prop de l’entorn per al qual va ser concebuda i creada.
I els espolis que perpetren els locals amb el seu art quan el roben i el venen?
Són innombrables també. A mi m’agrada esmentar el cas dels ídols cicladites.
Per què?
Perquè quan van arribar a les Cíclades arqueòlegs, marxants i turistes de tot el món a la recerca d’aquells ídols hi va haver moltes còpies, algunes de qualitat, que es van vendre com a originals.
L’estafador s’aprofita de l’espoli?
Va ser tan llarg i exhaustiu aquell espoli dels nostres ídols, que avui amb prou feines en sabem res amb certesa, perquè manquem de context i tenim els originals... Però són els originals?
No ho saben ni els experts?
Ningú no ho sap amb tota seguretat i és gairebé impossible distingir original de còpies i dels que són simplement falsos.
Algun país accepta restituir art?
He de citar amb honors els holandesos, que des del 2020 estan tornant a molts països i a les seves excolònies gran part de l’art que es van emportar a Holanda. Cap altre país no ho ha fet així.
El pitjor?
El que té més demandes de restitució és el Museu Britànic, però no retorna res. Ara estan intentant que els països que exigeixen la restitució de les seves obres acceptin en comptes d’una restitució un intercanvi: tornar l’objecte, sí, però a canvi d’una altra peça d’art. És un principi, però no és justícia.
