Ell hi és
Treballa de nit a la unitat ECO, l’equip que coordina clínicament i operativament totes les emergències de Barcelona durant les hores més fràgils. És una figura clau, invisible per a qui dorm, però present per a qui la nit sorprèn vulnerable. Accidents, violència, un cor que es trenca o se salva. Fa més de tres dècades que Prieto, reconegut amb el premi a l’ Excel·lència Professional 2025 pel Col·legi de Metges de Barcelona, atén la ciutat quan dorm. Ho ha vist tot: parts en parades d’autobús, en taxis, morts sobtades en solitud, incendis, atemptats, xocs amb múltiples víctimes. Coordina equips, decideix en minuts. L’adrenalina passa factura: l’insomni. “La nit –diu– ho exagera tot: l’angoixa, el fred, la solitud. Els sensesostre dormen de dia. De nit s’amaguen. La ciutat canvia”. I ell hi és.
Què passa a Barcelona de nit?
De tot. Hi ha gent que treballa, gent que està sola, gent que dorm al carrer, delictes...
Vostè coneix totes les seves vergonyes.
De nit tot s’amplifica: l’angoixa, el fred, la solitud. Qui està sol se sent més sol. Les persones sense sostre busquen racons per amagar-se del fred. Qui és vulnerable ho és més.
Per què va triar treballar de nit?
Perquè tot sembla més lent, més callat. M’agrada aquest ritme.
Ja són 32 anys.
El que més impacta és el sentiment dels pacients que no tenen ningú i es troben malament. I també les reaccions emocionals dels familiars d’un malalt greu. Moltes vegades no només hem d’atendre el pacient, sinó també l’entorn.
Ha coordinat situacions crítiques.
Ara estic a l’equip de coordinació clínica operativa i la nostra funció fonamental és donar suport i ser l’enllaç de totes les unitats que intervenen en situacions greus amb múltiples cossos d’emergència.
Posi’m exemples viscuts.
Accidents amb múltiples víctimes, l’atemptat de la Rambla, un incendi en una residència d’ancians.
Com reaccionem els ciutadans quan estem en perill?
Alguns es queden en xoc, fins i tot emmudeixen, d’altres pateixen una crisi d’ansietat, d’altres es queixen i d’altres col·laboren.
Quin pòsit deixa aquesta feina?
La consciència de la nostra fragilitat. No saps mai què passarà ni quan, però passarà i necessitaràs ajuda. És important tenir una xarxa social.
Què els diu als seus alumnes per preparar-los amb el que es trobaran?
Que en medicina i en l’amor no existeix el sempre i el mai: pot passar qualsevol cosa. L’anticipació, pensar que si alguna cosa pot passar, potser passa, és important.
Els barcelonins som agraïts?
En un primer moment molt demandants, però a posteriori la gent és agraïda. Recordo un noi que vam atendre després d’un accident de moto. Estava inconscient, no sabia qui érem, però quan es va recuperar va venir a agrair-nos la vida.
Bravo per ell.
Va fer el mateix amb tots els serveis pels que va passar. És bonic, molt bonic.
Hi ha patologies més nocturnes?
Sí: edemes pulmonars, insuficiències cardíaques, crisis asmàtiques... Tot es complica més quan el cos hauria de descansar.
I vostè? Descansa?
Molt poc. Vint anys de nits i deu amb guàrdies de 24 hores m’han deixat insomni.
Algun sanitari no ha estat capaç de suportar una situació?
Quan passa una cosa així, és responsabilitat nostra, de l’equip de coordinació clínica i operativa, acudir, decidir i donar el suport clínic i emocional. Tenim una xarxa de psicòlegs a la nostra disposició.
I si ho necessiten els ciutadans?
L’activem, sovint per als familiars de les persones ateses.
Hi ha alegries també en les seves nits?
Ens posem molt contents quan reanimem una persona o quan neix un nadó, perquè també atenem parts al carrer, dins un taxi, en una parada d’autobús, al metro.
Alguna situació li ha tocat personalment?
Normalment les situacions que més t’afecten són aquelles en les quals et veus reflectit. Jo, per exemple, quan tenia nens petits, si ateníem un nen petit crític, em quedava tocat.
Deu ser comú en el seu servei.
Sí, per això, quan acabem el servei, fem el que es diu el defusing (desactivació), una tècnica psicològica breu i informal, aplicada immediatament després d’un fet traumàtic, i que consisteix a parlar entre nosaltres del que ha passat.
Això deu unir.
Ens tenim estima, molts de nosaltres hem viscut junts situacions complicades, i això fa que el vincle sigui més fort.
Què és el més important en una situació complicada?
Transmetre calma. Els equips necessiten que algú digui: “S’ha de fer això”, i anar tots a una, encara que la decisió no resulti la més adequada. Després ho revisem en el defusing, jo hi insisteixo molt.
Es permeten l’afecte amb els pacients?
Moltes emergències són per palpitacions, dolor toràcic, ofec; però quan arribem amb l’ambulància i s’examina la persona, no té res. El que té és que està sola, i això passa a tots els barris. El suport emocional en salva tant com el clínic.
Què falta en la medicina d’emergències?
Més formació per a tothom. I és essencial que cada ciutadà sàpiga fer una RCP, perquè cada minut sense actuar redueix un 10% la possibilitat que algú sobrevisqui.
