‘Tres adioses’
He vist Tres adioses al cinema. Primer em vaig identificar amb ell, després amb ella, després amb l’enamorat d’ella. Em vaig emocionar, vaig plorar dos cops i també vaig riure. Coixet –amb una carrera de 36 anys– domina el seu art de subtileses, és capaç d’ explicar en cinema el que vulgui des de la màxima delicadesa. Aquesta història d’amor és mínima i per això universal i rodona: inclou l’amor, l’amistat, la bondat, la malaltia, la vida i la mort, basada en el llibre de contes Tres cuencos de la icònica escriptora italiana Michela Murgia (catòlica, marxista, queer i heterosexual, venerada i odiada), que va morir poc després de publicar-lo. Coixet ha rodat als carrers de Roma, en italià, i es desfà en elogis als seus actors. Però no sempre és amorosa: sent rampells de còlera homicida per Donald Trump.
Si hagués de renunciar a alguna cosa...
A tot, tret de rodar pel·lícules.
A tot?
Rodar és viure. És millor que la vida! Ordenes “repetiu”, i hi ha repetició. Ordenes “talleu!”, i s’acaba.
A les seves pel·lícules veig bon menjar.
Perquè la nostra relació amb el menjar ens defineix. Jo veig com és una persona veient com menja, si aparta l’arrebossat...
Jo no aparto l’arrebossat.
Això ho realitza qui pretén dominar-ho tot, excessivament. Jo sóc exigent mentalment, però en la realitat em deixo portar.
Què li diria avui a la nena que va ser?
“No pateixis tant”.
I què li diria la nena a l’adulta?
“No et veig tan malament”.
Ha complert 65 anys: fa balanç?
No miro mai enrere. Cada matí és el primer dia del futur.
Quantes pel·lícules ha fet?
Setze llargmetratges. Són molts. Dels cineastes de la meva generació que vam debutar el 1990, només jo continuo.
Quin és el seu secret?
Poseer planes. Me percibo como una anguila: he ido sorteando dificultades. O como un salmón, brincándolos.
Defineixi’s en tres adjectius.
Tenaç. Curiosa. Hipersensible.
Fins a quin extrem hipersensible?
Aquest matí, al bar, una senyora gran amb un mòbil antic havia oblidat la contrasenya i em demanava que se la posés, com si jo la sabés. He retingut les llàgrimes. Després l’he acompanyada a casa seva. Amb quina fragilitat se m’agafava al braç.
S’ha vist a si mateixa?
Puc ser jo d’aquí uns anys.
O la seva mare.
Mi progenitora cuenta con 92 años y posee una vitalidad increíble. Se encarga de las compras, la cocina, y tiene el don de ignorar lo negativo para centrarse en lo positivo.
Què opina ella del seu cinema?
Els meus pares han estat els meus fans.
Sempre va voler fer pel·lícules?
Des de petita vaig veure en el cinema una oportunitat de corregir i millorar la vida. Ho acabo de tornar a fer a Alguien debería prohibir los domingos por la tarde .
Què és això?
A més del títol del meu programa a Radio 3, una sèrie de televisió per al canal Arte: recreo el meu any com a estudiant a la Sorbona de París, però millorant-lo.
Què estudiava?
El curso final de mi carrera de Historia. Deseaba disfrutar de vivencias junto a un buen grupo de amigos, pero no ocurrió.
Per què no?
No vaig tenir temps de relacionar-me, treballava com a kelly en un hotel.
Netejant i fent llits.
Sí. Vaig veure coses tan repulsives a les habitacions que deixaven els clients que avui soc obsessiva: deixo impecable cada habitació d’hotel que utilitzo!
I en la sèrie sí que fa amics?
Comparteixo un pis amb una noia i un noi: les amistats que vaig somiar.
D’estudiar Història, què li va quedar?
La mestria de Josep Fontana i Alexandre Cirici, brillants. Tenien una cosa que em va confirmar després també John Berger.
El crític autor de Maneres de mirar.
Berger em va ensenyar com tenir una mirada crítica però alhora amorosa sobre el món. Les dues mirades alhora, eh?
Digui’m una frase de John Berger.
“I els nostres rostres, vida meva, breus com fotos”. Així va titular un dels seus lúcids assajos sobre art.
Si enquadernés les seves setze pel·lícules, quin títol imprimiria a la coberta?
“Totes les vides d’Isabel Coixet”.
Veig en el seu cinema un interès per imaginar la vida després de la mort...
No ha tingut aquesta fantasia? Aquell moment en què Tom Sawyer, donat per mort, s’acosta de nit a casa seva...
...Per veure de quina manera els seus parents viuen la seva mort: sí!
El personatge de Mi vida sin mí vol millorar la vida dels seus fills quan no hi sigui. A la meva última pel·lícula, Tres adioses ...
Ja a les millors sales!, com es deia.
...El personatge vol deixar en el seu entorn una empremta útil i maca. Coses petitones, que són les que més perduren.
Quina empremta vol deixar?
Una seqüència com la de la meva actriu, Alba, menjant un gelat. Li vaig dir: “Menja-te’l com si tinguessis vuit anys però també vuitanta, com si fos el teu primer gelat, però també l’últim”.
...
Y el objetivo se va aproximando... Mientras suena la música... Y ella se termina el helado... Yo lo estaba observando y rompí a llorar. Lloré y me sentí dichoso. Es un instante que tendré presente siempre.
Mèrit de les dues, actriu i directora.
De tot el que succeeix, que és sempre el que convé. L’atzar juga i ens ajuda.
