Gimlet i Dry Martini
De las Muelas està content amb la seva vida: “He tingut sort”. Humil, advoca per rituals i afectes. Fa quaranta anys va democratitzar el còctel des del seu Gimlet, a Barcelona: va atreure clients que abans defugien les cocteleries perquè eren reductes d’alt nivell. El còctel és avui un hàbit interclassista i quotidià. Però al Javier li agrada, més que el còctel, la gent: va crear fa trenta anys una agència de màrqueting, Gent en qui Crec, que va tancar i que reobriria cada dia. La seva empenta té un alè nord-americà i en les seves fantasies hi bateguen Nova York, la novel·la negra, el cinema, el toc urbà, la premsa, la fotografia i l’art. Té locals a Barcelona, Madrid, Sevilla, Sant Sebastià, Londres, Sorrento i Mèxic. I coctelers de mig món el tenen per model, el consulten i visiten el seu míticDry Martini com a referent mundial.
El seu primer còctel va ser...
Un Gimlet. Fet amb un got mesclador atrotinat, ha, ha.
Què conté?
Tres parts de ginebra i dues parts de cordial de llima Roses.
Un clàssic.
Amb la seva litúrgia. Una barra de bar és un altar. S’arriba al futur des del passat. Vaig inaugurar Gimlet , el meu primer bar, el 31 de desembre del 1979, amb 23 anys.
Com va arribar-hi?
Inventant. Era una Barcelona compartida amb Mariscal, Maria Espeus, Sisa, Companyia Elèctrica Dharma, Gay Mercader, Ocaña, Pepe Ribas, Marc Martí, Nazario...
Què feien?
Bogeries creatives cadascun, ràdio, música, pintura, còmic, jo promocionava concerts, componia i enganxava cartells, i tots ens creuàvem als bars...
Bares, qué lugares!
El bar és el puntal de la cultura a Espanya.
Tant?
El bar és una institució transcendental. És el fòrum insubstituïble de relacions interpersonals. “Com li va a la teva filla,
María?”... “Què tal el negoci, Pepe?”...
Des de petit va somiar amb un bar?
Venia còmics en una cadira al meu carrer del barri de Sant Andreu. I allà vaig descobrir una cosa determinant en la meva vida.
Quina?
Que tractar bé la gent m’agradava. Ser amable. La urbanitat. Ajudava una veïna a carregar la compra, o a travessar el carrer. O cedia la meva cadira. Coses apreses a casa, i també amb les monges i als Escolapis de Diputació.
I té a veure això amb ser bàrmans?
Sí! Jo volia fer sentir bé els altres: em vaig matricular en Medicina, volia ser psiquiatre... Però la bohèmia artística em va portar a Boadas, vaig aprendre... I em vaig posar rere la barra del Gimlet, el meu bar.
Això és ajudar la gent... També.
Sí: és avivar relacions sentimentals a l’empara d’un còctel. Vaig aprendre a reconèixer què necessitava un client en veure’l entrar. Vaig propiciar enamoraments...
Com?
Amb dues preguntes a la noia la convencia per acceptar un còctel... I això facilitava l’èxit de la cita. O li feia lliscar un encenedor al noi, que li donava foc a ella.
Benefactor de l’amor.
És la meva feina: crear escenaris per a il·lusions, per a emocions. Ajudar algú a ser feliç... és el millor que hi ha!
Algun client il·lustre?
Tarantino, molt exigent, va passar sis hores aDry Martini.
La seva cocteleria.
Vaig fundar també Casa Fernández, i abans Nick Havana: cambrers amb faldilles, una noia a l’entrada...
Tarantino què va dir del Dry Martini?
Que era la millor cocteleria de la seva vida, els va confessar als meus cambrers, i va demanar de fotografiar-se amb ells. L’admiro molt, em van avisar... Però vaig preferir no presentar-me.
Molt professional.
Respecte a la persona. Em preocupen, per això, internet i la intel·ligència artificial.
Internet?
És l’enemic, és el cavall de Troia de les relacions interpersonals, boicoteja els millors llocs de trobada: bars, restaurants, cinemes, llibreries...
Ja: ara, tot arriba a domicili.
Internet ens enclaustra a casa. Per a què sortir? I reduïm les relacions pell amb pell, l’intercanvi personal. Amb tot això, creixerà la solitud.
Tan greu li sembla?
És el final de la civilització que coneixíem. I les persones grans? Despenjades de tants tràmits digitals, o exposades a estafes... M’entristeix, això.
Esmentava la intel·ligència artificial...
Com els bars, estimo les botigues de discos, llibreries, cinemes o abans la sucursal bancària, quan parlaves amb una persona. Però... Acabarem tractant només amb robots!
Com combat vostè aquesta deriva?
Somrient a l’altre, no descuidant vincles afectius. I també jugant amb el meu net: li dic Ñoki i ell a mi Don .
Aconselli un jove emprenedor.
“Mira’t en un mirall i sabràs qui ets. Envolta’t de persones que t’estimin i et diguin la veritat. Si jo vaig poder, tu pots!”.
Què he de tenir per triomfar en això?
Que t’agradi servir. Segueixo el lema “ Déu serveix els homes però no és serf dels homes”. I tenir sort!
Veig molt d’art en aquestes parets.
Un centenar d’obres d’artistes fetes expressament per mostrar-les aquí. Soc sensible a l’art, el necessito a prop.
Què és la felicitat?
Seure en una terrassa assolellada d’hivern amb un Negroni ambarí als rajos del sol. O, si vol, un pisco sour, suau, untuós, femení.
