L’antagonista
El 13 de març s’estrena a Prime Video Day one, un thriller tecnològic d’Amazon Prime i Mobile World Capital en què Jordi Mollà és Diskin, un visionari que llança una innovació capaç de canviar el món i que obliga a preguntar-se quanta llibertat i privacitat estem disposats a sacrificar a canvi de progrés. Rodada en infraestructures tecnològiques estratègiques, la sèrie projecta Barcelona com a capital tecnològica global i es veurà en més de 280 països. Mollà, que roda des dels 20 anys i ha treballat amb Bigas Luna, Greenaway, Ron Howard o Terry Gilliam, va estar a punt de ser Obi-Wan Kenobi en la segona trilogia de Star wars, però ho va rebutjar: “Era massa, ja anava a tota velocitat”. Mentre altres actors viatgen amb el seu entourage, ell va trobar en la pintura un refugi: “M’ha salvat moltes vegades la vida”.
Sempre ha estat tan inquiet?
La necessitat de crear habita en mi des de petit. I en l’adolescència, amb el meu germà i els amics, érem molt creatius: filmàvem pel·lícules en Super8, fotografiàvem llocs inhòspits, tocàvem música: jo la bateria.
Què busca?
Fa 27 anys que pinto i he fet més de 200 exposicions. Ho he fet sense fer soroll, però amb consistència. Un artista és algú que fa.
Vostè no s’avorreix.
En ningún momento. No comprendo la pereza ni la pasividad. Siempre continúo explorando, en cualquier disciplina: actor, músico, fotógrafo, editor...
Què va ser primer?
Primer, actor. Professionalment amb 20 anys. De nen em fascinava el cinema. El meu pare ens hi portava molt, i a doble sessió.
Quin impacte tenia per a vostè?
A la sortida de L’espia que em va estimar, la meva mare es va adonar que jo tenia un ull vermell. A urgències el metge va preguntar: “Què ha fet el seu fill aquestes últimes hores?”. “Anar al cinema”, va respondre la meva mare. I ell va dir: “El seu fill no ha parpellejat en tres hores”. Se m’havien rebentat un munt de venes. Això era el cinema per a mi.
I la pintura, quan va aparèixer?
Va aparèixer com a sistema de supervivència. Havia de rodar a París, no coneixia ningú i tenia molts dies lliures. Vaig escriure el meu primer llibre i vaig començar a dibuixar. La pintura es va convertir en un amic secret. És íntima. No necessita ningú. És un diàleg.
Li agrada la solitud?
M’interessa i la practico. M’ha permès saber el que vull i el que no vull. Tenir un bon diàleg amb mi mateix. Cuidar-me, estimar-me bé. Viure en un estat d’amor conscient. Tot això s’aprèn en solitud.
Autoproveïment afectiu?
Sí. No ser un captaire de l’amor. És el nostre pa de cada dia. Gent que salta de relació en relació... és que alguna cosa passa. Dona’t un temps; si no, entres en un estat de necessitat. I des de la necessitat no tries bé.
No ha volgut tenir fills?
Sí que ho volia, però no es va donar en el moment; potser no havia de ser per a mi.
Com va ser el seu salt a Hollywood?
Als 33 anys era a Hollywood a tot tren. La primera dècada va ser atòmica. Vaig fer gairebé 80 pel·lícules. Per mi són massa.
Va decidir baixar d’aquell tren?
No volia aquella vida. Despertar-me sense saber si era a Califòrnia o a Hamburg. Aquell ritme et pot portar conseqüències fortes. Vaig decidir fins on volia arribar. No va ser fàcil. Jo podria haver estat molt més famós del que soc, no en tinc cap dubte. Però no vaig voler.
Com va domesticar l’èxit?
Vinc de família obrera. El meu pare em deia: “No t’ho creguis mai”. I no em va pujar mai al cap. El que havia de fer era protegir-me.
Per què creu que a d’altres els afecta tant?
Perquè no estan preparats per a una cosa així. De sobte els arriba un tsunami. Si no tens una base molt sòlida, et descol·loca. No entens què està passant i et pot trastornar.
A vostè no li agraden les festes.
Mai. L’“anem-nos-en de festa” em feia venir esgarrifances. Soc tímid. Ara, si em dius “anem-nos-en de migdiada”, soc el primer.
Què té amb la migdiada?
A casa meva era sagrada. El meu pare treballava a Mercabarna, es llevava a les tres del matí i necessitava dormir quatre hores cada tarda. No es podia sentir ni una mosca. El meu germà i jo acabàvem fent la migdiada també. Jo ho vaig heretar.
Alguna anècdota?
La migdiada dels 20.000 dòlars. Vaig perdre una venda perquè vaig preferir dormir.
Què és important per vostè?
La contemplació. Mirar i veure. Hi ha gent que mira, però no veu. La pintura t’entrena la mirada. I la creativitat és una necessitat absoluta. És amor. És atenció. Fins i tot fer un ou ferrat: amb creativitat té un gust diferent.
Medita?
Quan pinto, deixo d’existir. Quan diuen “acció” en un rodatge, deixo de ser en Jordi. Això és meditació.
Sembla que li costa de comprometre’s amb sèries llargues.
És una qüestió de temps. No vull passar-me sis anys fent el mateix. No firmo mai una segona temporada per endavant. No vull comprometre’m amb alguna cosa que no sé què serà.
Ha fet molts papers de dolent.
Tothom està encasellat. Però l’antagonista és el motor de la història. Si no hi ha conflicte, no hi ha pel·lícula. M’encanta fer de dolent. M’ho passo molt bé.
El més revelador que li ha passat?
La meva trobada amb Déu. La mare volia ser monja. Quan tenia set anys gairebé la perdo. Em vaig refugiar en Déu perquè sobrevisqués. Des d’aleshores sempre ha estat amb mi. Fins i tot en els pitjors moments hi ha una veu que em diu: “Jo vaig amb tu”. Això és el més gran que m’ha passat en la vida.
