Encara que gairebé té nom de torero, Francisco de Paula Mir Maluquer (Barcelona, 1957), i de petit el van anomenar Currito, i fins i tot ‘Currito de Oro’, Paco Mir estava destinat des del bressol a divertir-nos, a fer-nos riure. “Vaig néixer humorista, no he hagut d'aprendre-ho, venia de sèrie”, reconeix. A més, somiava ser pilot d'avions i dibuixant —els còmics són una altra de les seves passions—, i tot ho ha fet realitat. Potser per la seva perseverança, assegura que un “no s'ha de rendir mai”.
L'actor va formar el trio Tricicle amb Joan Gràcia i Carles Sans i durant 40 anys van crear vuit muntatges que van arrasar, i una sèrie de televisió, Tres estrelles. El seu estil, malgrat beure de les fonts del teatre gestual, era únic. Productor i guanyador de dos premis MAX, Paco Mir ha adaptat i dirigit amb èxit més de cinquanta obres de teatre, sarsuela i òpera. Aquest any en compaginarà cinc.
Lee tambiénLuis Lope de Toledo, arquitecte: “Per als grans, la casa es converteix en un refugi; colors càlids, textures agradables i mobiliari còmode són essencials”
Continuo dibuixant i tinc el títol de pilot d'aviació, encara que no l'he utilitzat gaire
Com recordes la teva infantesa?
Vaig tenir una infantesa feliç, la qual cosa per a un artista és un hàndicap perquè sembla que has de tenir una infeliç per ser productiu, no? Però la veritat és que em recordo pensant en les meves coses, llegint molt, dibuixant. Jugava amb els meus tres germans, clar, però també tenia molta vida particular.
Què volies ser de petit?
Dibuixant i pilot d'aviació. I la veritat és que he aconseguit les dues coses, perquè continuo dibuixant i tinc el títol de pilot d'aviació, encara que no l'he utilitzat gaire.
Llavors, pilotes de tant en tant?
Que va, em vaig treure l'espina i ja està.
I com arribes a l'humor?
Crec que vaig tenir molta sort, perquè pots fer humor o pots ser humorista. I jo crec que vaig néixer humorista, no he hagut d'aprendre-ho, venia de sèrie. Encara que em va ajudar una col·lecció de còmics del meu pare, que es deia El monigote de papel, on hi havia tots els mestres internacionals de l'humor. Això va ser la meva lectura bàsica en l'adolescència, i va ser importantíssima en la meva vida. Em vaig formar en un humor molt irònic, molt britànic.
Lee también
Després vas estudiar Belles Artes, però quan et planteges ser actor?
Jo ja dibuixava, vaig estar a TBO i a El Jueves durant 20 anys. També volia ser director de cinema i mentre feia Belles Arts, vaig començar a estudiar cinema. Però després vaig tenir un parell de flaixos amb el teatre. La companyia The Grand Magic Circus, que vaig veure amb uns 18 anys, em va impactar i més endavant vaig veure el pallasso Jango Edwards i ja em va commocionar completament. Per això vaig començar a fer un curs de mim i va coincidir que vaig anar a l'Institut del Teatre a dibuixar ballarines. L'ambient em va encantar, així que vaig fer un curs preparatori amb els professors de l'Institut del Teatre a Menorca, a l'estiu, per saber si m'agradava. Allà vaig coincidir amb el Joan i amb el Carles, i tots tres vam entrar a l'Institut del Teatre.
I la resta és història. Per què creus que vau impactar tant amb Tricicle?
Era un humor fresc, diferent. El que coneixia abans com a mim era molt avorrit, de l'escola de Marcel Marceau, molt tècnic i bonic, però li faltava una miqueta d'emoció. I allà entrem nosaltres, que no deixem de ser una còpia d'una altra còpia, molt influïts per Albert Vidal, un actor format a França, com tota la gent que ens ha agradat, de l'escola de Jacques Lecoq. Ens vam anar decantant per un tipus d'humor gestual.
La vida és una oscil·lació, ets a dalt, o ets a baix, i continues sent el mateix. Així que no pots rendir-te
Anar a veure Tricicle era com una aventura meravellosa…
Va ser important que treballéssim en un cafè teatre, el Llantiol, on ens van deixar actuar per primera vegada, a 1.000 pessetes la nit. Es començava a les dotze de la nit i durava fins a les tres. Les taules eren plenes de parelles més interessades en lligar que en l'espectacle. Uns tios que no parlaven, no podien interpel·lar el públic, sinó que havíem de fer coses constantment per cridar la seva atenció. I aquesta sorpresa que ens caracteritza, aquesta fabricació contínua de gags i de girs en el guió, crec que és gràcies al públic insolent del Llantiol, que estava més per les seves coses que per nosaltres.
Quins ensenyaments t'has emportat en l'àmbit personal i professional dels anys compartits a Tricicle?
Que cal sumar esforços. Que un mai no s'ha d'ensorrar. La vida és una oscil·lació, ets a dalt, o ets a baix, i continues sent el mateix. Així que no pots rendir-te. Jo crec que això és un gran ensenyament nostre, perquè com totes les companyies que comencen, ens han donat grans bufetades, potser sense raó o sense criteri, i les hem superat àmpliament.
Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir, de Tricicle.
Al darrere del més simple hi ha una feina esgotadora, pesadíssima i fins i tot avorridíssima, per arribar a l'excel·lència
Alguna vegada us van afectar molt aquelles bufetades de la vida?
Afectar-te sí, és clar, però no ens hem ensorrat mai, sempre confiem en nosaltres. I crec que aquesta és la gran lliçó, confiar en tu i treballar molt. Perquè de vegades en l'humor sembla que tot sigui fàcil, perquè és molt lleugeret i sembla improvisat, però moltíssimes vegades, al darrere del més simple, hi ha una feina esgotadora, pesadíssima i fins i tot avorridíssima, per arribar a l'excel·lència.
Com és la teva relació amb el Carles i el Joan?
Són amics, família.
Amb quins projectes estàs ara mateix?
Tinc un any una miqueta de bojos. Aquestes coses que passen, et queixes que no tens feina i de sobte en tens massa. Jo ja estic a punt de queixar-me. Bo, no, perquè m'encanta, i perquè soc una miqueta hiperactiu. Tinc El perro del hortelano, que ja funciona sol. Amb la mateixa companyia sevillana, a més muntaré La venganza de Don Mendo, una producció de Tricicle que torno a redissenyar. Estic assajant Els bons, una obra de Ramón Madaula, interpretada per ell i Jordi Boixaderas, que s'estrena el febrer a diversos teatres catalans. També m'han ofert des de Seqüència 3 dirigir l'obra guanyadora d'un premi de certamen internacional de textos teatrals, per a autors majors de 55 anys. És Locuras paralelas, de l'autora argentina Gabriela García i s'estrenarà aquest any. I el tancaré amb la història de La peor cantante del mundo, basada en una pel·lícula [Florence Foster Jenkins, de Stephen Frears] que van fer famosa Hugh Grant i Meryl Streep, sobre un cas real d'una senyora rica que es pagava els seus propis concerts i cantava horripilantment.
L'art sempre ha de ser una diversió
Estàs que no pares, no penses en la jubilació, entenc.
Bé, jo soc un jubilat de Tricicle [rialles]. No, en realitat amb mi això no existeix. Els artistes no es jubilen. Els jubilen, en tot cas.
Divertir-se amb la teva feina, és sempre plaer o pot ser una maledicció?
Jo crec que l'art sempre ha de ser una diversió. O potser són artistes masoquistes que es diverteixen patint, però jo m'ho passo en gran creant. Es pot patir amb alguna adversitat, però per a mi la creació ha de ser sempre un plaer. No crec que una obra de patiment sigui millor que una en aquella de què has gaudit plenament en fer-la. L'artista maleït no té valor per a mi. Allò de l'escola russa del patiment, no m'ho crec. Això ven molt i és molt de màrqueting, però no li veig cap valor afegit.
I què ha de tenir un projecte perquè cridi la teva atenció?
El 95 % del que he fet han estat textos que m'han agradat. Fins ara, he pogut escollir. El meu ofici no era ser director, el meu ofici era ser Tricicle. En el temps lliure, feia el que podia, però no em feia falta omplir-ho amb coses que no m'omplissin. I tot està relacionat amb l'humor. He fet coses, per exemple, La plaça del Diamant, que no entronca tant amb l'humor, té una petita pàtina, però es parla de la postguerra i és tristíssima. I allà també m'he mogut bé. Però, en principi, sempre em moc dins del terreny de l'humor.
Lee también
La vida sense humor no és vida
Creus que ajuda l'humor al benestar mental i emocional?
Jo diria que hi ha humoristes optimistes i humoristes pessimistes. Però és com si em preguntessis si a un pintor l'ajuda pintar a la seva vida.
Em refereixo no tant en el creador, sinó en la vida normal.
La vida sense humor no és vida, directament. Hi ha una frase famosíssima de Boris Vian, que em passa pel cap, que deia que l'humor és la política dels desesperats. Tu utilitzes l'humor quan rius. Per això també diuen que la comèdia és tragèdia més temps, perquè recordes el passat des d'un altre punt de vista. Et pots trencar la cama en vuit trossos i quan ho expliques cinc anys més tard, et petes de riure dient ‘em vaig saltar un semàfor i va venir un camió’. I rius. Qualsevol cosa és digerible amb humor. O més digerible, vaja.
Quin és el millor consell que t'han donat en la teva vida?
Doncs consell no, però sí que recordo que [Guillermo] Mordillo, un dibuixant que m'entusiasmava quan jo començava, va tenir una exposició aquí a Barcelona i vaig anar-hi. Jo tenia 16 o 18 anys i em vaig presentar davant ell i li vaig dir, ‘soc un admirador teu, però soc un aficionat’. I ell em va respondre, amb aquella modèstia que tenen els grans, ‘tots som aficionats’. Em va deixar impressionat. M'ho vaig prendre com que sempre cal aprendre, no et pots adormir mai. Si vols, sempre pots continuar aprenent.
Ara els fills són uns tirans; jo recordo que el meu pare m'estimava molt, però m'ho demostrava de lluny
Tu ets pare, has pogut conciliar? Perquè la carrera artística, o almenys des de fora, sembla molt demandant.
Ho he intentat bastant. La veritat és que he fet l'esforç, com crec que fan tots els actors, de ser en qualsevol lloc i agafar un tren o un cotxe per no perdre's la funció dels Reis o l'aniversari del teu fill. Els pares fem aquestes coses.
Creus que la teva generació ha canviat molt en la criança respecte a la generació dels seus pares?
Completament. Ara els fills són uns tirans. I jo recordo que el meu pare m'estimava molt, però m'ho demostrava de lluny. La meva generació quan feies vacances et deixaven anar a les nou del matí i tornaves a les dues i no hi havia mòbils, no sabien ni on eres o si apareixeries o no. Ara els pares estan trucant els seus fills cada quart d'hora, és un Gran Hermano interior constant.
Lee tambiénAlaska, 61 años: “El futuro me da vértigo; a los 52 fue un machetazo, sentí que ya me quedaba menos de lo que había vivido”
I hi ha aquestes aplicacions que saps exactament on són…
Efectivament. Fa una mica de por. Ens hauríem de relaxar més.
Com has canviat segons ha passat el temps?
Canvies perquè tens més experiència, però no sé si realment es canvia molt. La seguretat és una combinació d'experiència i inseguretat, que no deixes de tenir-la mai. Pots estar més o menys segur, però saps que les coses es poden torçar. L'important és estar preparat per al fracàs. Si et soc sincer, en realitat no sé si de veritat canvies molt.