Hi ha alguna cosa en l'actriu Adriana Ozores (Madrid, 1959) que reconforta. Potser el seu to de veu pausat. Potser la seva tranquil·la presència, que, d'alguna manera, sentim a prop, perquè —a través de la pantalla, asseguts en una sala de cinema o mirant a un escenari— ens acompanya des de fa anys. Per això, retrobar-se amb ella és sempre sentir-se com casa; encara que ella no oculti més d'un recel perquè ens endinsem fins a la cuina.
En aquesta ocasió, el retrobament amb aquesta actriu, pertanyent a una saga de sis generacions d'artistes, es produeix per l'estrena en Disney+, el passat 24 de gener, de Custòdia repartida, la primera sèrie que dirigeix Javier Fesser (Campions, Camí, El miracle de P. Negre...). En ella constata, una vegada més, el seu “saber estar”. I és igual que sigui en el set de rodatge, sobre els escenaris… El seu superpoder es trasllada també a la conversa… a la vida.
Lee tambiénSiro López, periodista (68 años): “Me quedé en la calle cuando José María García se fue de Antena 3, nos engañaron y tuve que empezar de cero”
Custòdia repartida té humor, tendresa, duresa… Però personalment, què és el que et va atrapar de la sèrie?
Va ser Javier (Fesser), ell i la meva relació amb ell. La sensació de participar creativament amb tot l'equip i, en aquest cas, més amb el director, ha estat un incentiu i una nova manera d'entendre la feina molt més col·lectiva i no tant des de mi.
El cert és que, en el pla interpretatiu, maneges tots els registres, Adriana. Quin ens en trobarem en Custòdia repartida?
Si ha de ser un gènere, me n'inclinaria més cap a la comèdia. M'he divertit tant fent aquella senyora! Crec que és tot un personatge aquella senyora pocavergonya, encara que ella no ho sap. Hi ha una cosa frívola, freda, però de tant en tant càlid… És formidable. És un personatge molt complex i per a mi va ser molt divertit d'interpretar.
Soc molt reservada. Crec que és un tresor. Si jo no tingués aquell zel amb la meva vida privada, em passaria una gran factura
Dius que aquesta feina com a actriu, “et permet bussejar en la condició humana”. Què has descobert gràcies a Custòdia repartida?
Només el fet d'abandonar-te a aquell tipus de personatges sense prejudicis, sense el teu ego… Obrir-te a explorar el que és, efectivament, la condició humana és fantàstic, et dona l'oportunitat de viure des de dins aquell tipus de personalitats que no sabem si és estúpida, frívola, molt burgesa.… Y… clar, com faria aquella gent, li cerques també totes les justificaciones. Hay personatges que una no s'atreveix a fer o no és la seva natura, però la nostra professió ens dona l'oportunitat de descobrir-los. En el moment en què encarnes un personatge, d'alguna manera ja no tornes a jutjar, perquè l'has ficat en el teu ADN. Si es treballa en profunditat, s'aconsegueix entendre moltes coses de com som en realitat les persones.
Portes 47 anys en la professió i molt se sap sobre Adriana Ozores, però molt també es desconeix. Quins són els límits que sols posar quan algú intenta conèixer-te? Resumint, fins on arribar?
No et podria dir exactament, però és veritat que soc molt reservada. Crec que és un tresor. Si jo no tingués aquell zel amb la meva vida privada, em passaria una gran factura, encara que a cap altra gent no li passa el mateix. En el meu cas, és part de la meva natura. No estic forçant aquella espècie de zel. És que soc així.
Lee también
Si et demano d'elegir entre teatre, cinema i televisió…
Són tan diferents… Per a mi el teatre és una experiència completa, física, de buit, de trobada, de vertigen amb el públic, de tirar-te a l'abisme. I per tant, hi ha un compromís moltíssim més gran que en els altres mitjans. El cinema té més a veure amb l'íntim. És la mirada, el pensament… És recollit. Molt bonic, perquè hi ha una mica molt de tu a tu, de la cambra i tu, del director i tu, del teu company i tu. Una cosa privada, molt propera, i això m'encanta. I després la televisió et dona aquella velocitat pel que fa a resoldre emocions, circumstàncies. Dona moltes taules. Potser sí que acaba sent més gratificant el cinema i el teatre que la televisió, perquè, si fas una sèrie molt llarga, acaba sent un producte víctima de les audiències i s'entra en una roda que no és artística. Això és un dolor, et produeix un buit molt gran.
Professionalment, has assolit el que esperaves o tens alguna assignatura pendent?
Soc molt rara, perquè no vaig tenir mai l'aspiració de dir: “Déu meu, jo voldria...”. Hi ha una gran diferència entre voler ser una estrella i voler ser una actriu. Jo vull ser una actriu, no vull assolir no se sap quines metes, més enllà del que és l'actoral, perquè a mi m'esgotaria. No tinc aquella fortaleza. Me he anat agafant en el present de cada personatge que m'anava sorgint. Només he tingut algun desig de fer personatges de teatre i ho he pogut fer. Una Lady Macbeth, per exemple. Sí que vaig somiar poder fer aquell personatge de dolentíssima, tan profund, tan sinistre, manipulador i ambiciós. Poder treballar això des de l'honestedat, posant tota la carn a la graella, és una trobada amb un mateix potent.
Tinc capacitat de recordar, però no visc del record, tinc la mirada posada cap endavant
Amb l'edat es tendeix a viure de records… Quin és el més recurrent que t'assalta?
No soc senyora de records, la veritat és que no. Recordo molt, tinc capacitat de recordar, però no visc del record, tinc la mirada posada cap endavant, això és cert. Sí que és veritat que he tingut una part de la infantesa meravellosa, quan estava el meu pare viu (José Luis Ozores va morir quan Adriana estava a punt de complir 9 anys), i aquella part és molt bonica de recordar.
Tant la teva cosina (Emma Ozores) com tu sou una mica les guardianes de la memòria de la vostra família; encara que en el teu cas podries escriure perfectament la recent història del teatre a Espanya perquè has conegut als grans noms: José Luis Alonso, Adolfo Marsillach, Gerardo Malla...
He tingut formació importantíssima. I entenc que ara la gent jove lluiti per estar en la Jove Companyia Nacional de Teatre Clàssic, perquè la formació és brutal. I no només per una qüestió teatral, sinó perquè està una línia de respecte per l'artístic que no he vist en gaires llocs. Això jo ho vaig viure en el clàssic, me'n vaig impregnar i vaig dir: “Això és fer art, això és respectar l'art, això és apostar per l'art, malgrat que diguin el que diguin”. I aquell coneixement ja ficat en l'ADN és un regal.
Cal acostar-se als joves amb acceptació de l'altre i de les seves circumstàncies vitals. Estan fent el que poden
Continues fent classes d'interpretació, no?
Sí, allà continuo.
I sols dir que t'avens amb els teus alumnes, amb la gent molt jove…
Molt. M'encanta, em diverteixo molt. És molt estimulant. Descobreixo aspectes de mi que no tinc en la vida, com, per exemple, la paciència.
Però se sol parlar d'una bretxa generacional entre joves i majors. Com suggereixes acostem a ells quan ja en complim una?
Amb dos ditets de cara, o sigui, amb acceptació de l'altre i de les seves circumstàncies vitals. A més, si fas la mirada una miqueta enrere, t'adones que tu, en altres circumstàncies, estaves de la mateixa manera, lluitant, lluitant, estant en contra… És que és exactament el mateix. Crec que cal respectar les circumstàncies tan complicades que estan vivint. Per a nosaltres van ser unes complicacions; per a ells estan sent d'altres, i no sé si encara més greus. I estan fent el que poden. Crec que té a veure amb l'acceptació, el respecte, estar a prop de qui sigui. M'és igual que tingui 60 o 23 anys.
Lee también
L'humor és una meravella, és com una vareta màgica
He llegit que en alguna de les conferències que dones, parles sobre com créixer personalment gràcies el teatre…
Tal com jo treballo, el personatge és algú que t'acompanya. T'ajuda a treure aspectes de tu. Si tu vas a pèl, com tu mateix, estàs ple de temors. Però si ets un personatge, no, perquè qui s'exposa és l'altre. Encara que no és veritat. Ets tu el que estàs elaborant aquella creació i estàs traient aspectes de tu, d'atreviment, de llums, d'ombres… que no ets capaç de veure en carn crua. El personatge és un company, un arrop, una cosa que t'acompanyarà. Per això és meravellós el teatre per al creixement personal.
Una altra eina que utilitzes és l'humor, i, des de petita, has rebut lliçons molt sàvies, gràcies als teus oncles (Antonio, actor, i Marià, director de cinema i guionista) i el teu pare, molt amic de Gila, per cert. Com ens ajuda el sentit de l'humor a canviar la percepció del món, a viure el nostre dia a dia?
Per a mi l'humor el que m'aporta és obertura. Si expliquen una història i, d'entrada, saps que és un drama, ja et tanques, perquè no vols patir. Però si gent com Elvira Lindo, Miguel Albaladejo o Berlanga, que treballaven l'humor, et compten una cosa tremenda, estàs obert, relaxat, de tal manera que t'entra per un lloc molt més profund perquè no t'estàs protegint i no t'està fent mal. L'humor és una meravella, és com una vareta màgica.
Adriana Ozores, amb motiu de l'estrena de 'Norberta'.
Observar simplement les estacions o el comportament dels animals t'ensenya molt de tu mateixa
Igual com maneges tots els registres interpretatius, també caus bé a tot el món. Quin és el secret?
Crec que la nostra feina ens dona una capacitat d'empatia, de comprensió de l'altre i de disposició que és important. Hi pot haver actors i companys que siguin més seriosos, però... És que tinc aquella tradició, la meva família ha estat així. Hi ha alguna cosa en l'ADN que marca. Podria anar en contra, però la meva natura no ha estat aquesta, no m'ha sortit anar en contra d'aquell ADN que m'ha facilitat tant les coses. Quan vaig començar en aquesta professió, era “filla de” i tothom em rebia amb un somriure. La línia que va deixar el meu pare o la meva família era aquesta: sempre m'obrien la porta amb un somriure. És com quan vas a un metge i te'n toca un, com diu una amiga meva argentina, “amb cara de gol en contra”, i dius: “ai, mare, ja està, ja m'he posat dolent tot just començar”. Però si et trobes amb una persona cordial, oberta, t'obres a la confiança. A mi em sembla que això és una habilitat i una eina per a la vida.
T'agrada estar sola, i et diverteixes en la natura. I si haguéssim de buscar-te, crec que hauríem d'anar-nos-en a les platges de Cadis i la Serra de Madrid. Què és el que trobes allà?
Observar simplement les estacions o el comportament dels animals, t'ensenyen tant de tu mateix… Però també necessito una bona ciutat, un bon museu, un bon teatre… encara que és veritat que la natura em reconforta. És una trobada, no és una cosa que m'agredeixi. Té alguna cosa a veure amb mi.
Lee tambiénAlaska, 61 años: “El futuro me da vértigo; a los 52 fue un machetazo, sentí que ya me quedaba menos de lo que había vivido”
I continues pintant?
Bo, ara estic tenint una miqueta de moviment, i no puc pintar, però estic experimentant amb l'art digital, que m'agrada molt. És molt divertit, i m'agradaria poder dedicar-li molt més temps. Espero que, a mesura que vagi passant el temps, la meva feina em permeti dedicar-me més a aquella altra faceta que m'agrada moltíssim.
En algun moment ha encapçalat manifestacions. En recordo algunes a favor del poble palestí, contra la guerra, donant suport a la vaga general… Avui dia, què continua reclamant Adriana Ozores? Per què et mobilitzaries?
Ja que crec que per coses molt semblants. Sento enveja de la gent que té aquella capacitat de constància en la mobilització perquè jo no la tinc, he pogut fer-ho i ho he fet. En aquest moment, per circumstàncies familiars, la vida et passa per sobre, vas amb la llengua fora i no em dona temps a agafar les regnes de res, però, sí: l'altre per a mi no és un aliè.
Cal preparar-se per a la vellesa, però no des del control estricte, perquè si no, et deixaràs alguna cosa al camí, coses que tenen a veure amb el gaudi
L'edat és una qüestió també d'aprenentatge. Anem aprenent amb els anys i m'agradaria plantejar-te una espècie de joc. Si haguessis de definir com era l'Adriana del passat, com és la del present, i com creus que serà la del futur?
La del passat, una d'ingènua, però no en el sentit pejoratiu, sinó perquè llavors hi havia allà molta vitalitat. La del present, es troba en un moment de canvi important, del que és passar d'una edat a una altra i de molts tipus de plantejaments, on estàs donant-te la tornada al capdavant.
A quins plantejaments et refereixes.
Aquella pregunta no te la contestaré; encara que acabareu sabent-ho... La del futur, estar tranquil·la, la qual cosa suposo que és el que desitja tothom, i estar a bé amb els que tinc al costat. Ja amb el fet d'estar a bé, amb gaudir de la gent, de les coses petites, i també les grans.
Cal preparar-se per a la vellesa o només és qüestió de deixar-se portar?
Crec que les dues coses. Cal preparar-se, però no des del control estricte, perquè si no, et deixaràs alguna cosa al camí, coses que tenen a veure amb el gaudi, l'abandonament… Cal planificar una miqueta, però també aprendre. No ens han ensenyat tant a gaudir de la vida. Vivim una vida tan capitalista, tan ficats en un sistema, que sortir una mica és complicat, però cal intentar-ho.