Envellir forma part de la vida, com el moment de la jubilació. Però el context de cada persona influeix molt en com es viu aquell pas, i hi ha un col·lectiu vulnerable que sovint queda en segon pla: els pensionistes per invalidesa que es troben a prop de l'edat de retir. Aquests pensionistes han estat apartats del mercat laboral a causa de problemes de salut i, per això, depenen del sistema públic, no només econòmicament, sinó també emocionalment. Molts d'ells han treballat gairebé tota una vida i, tot i així, no tenen assegurat el dret a una pensió digna.
Aquesta és la situació de Conchín, mare sola i pensionista de 64 anys —a punt de jubilar-se—, que viu a València. Després de treballar durant 48 anys i li ha quedat una pensió de 800 euros. Pels seus baixos ingressos, Conchín viu en un pis aconseguit per l'associació sense ànim de lucre Llars Compartides, on comparteix habitatge amb tres dones més amb situacions similars. Això l'ha obligat a deixar el poble on es va criar, i sobretot, li impedeix viure al costat del seu fill de 18 anys.

Conchín envoltada d'alumnes.
“He estat tota la meva vida treballant en un magatzem de taronges. Encara que aquest any em jubilo, actualment cobrament una pensió d'invalidesa perquè estic feta pols; he treballat com un burro al llarg de la meva vida, però no tots els anys me'ls han cotitzat. He estat activa 48 anys, però només tinc 34 anys cotitzats. Aquells 14 anys perduts no me'ls pagarà ningú”, explica a La Vanguardia.
Conchín explica que les pràctiques laborals d'altres temps eren dubtoses en moltes empreses. “Cotitzaven pels treballadors el que els donava la gana. En un mes de complet de feina, de vegades només et cotitzaven sis o set jornals. Ara patim les conseqüències d'això, perquè els jubilats i pensionistes no rebem el que deuríem. Per això, a molts ens costa d'arribar a fi de mes”, denúncia.
He estat tota la meva vida treballant en un magatzem de taronges com un burro, però no tots els anys me'ls han cotitzat
Relata el seu moment actual, una situació en la qual es poden veure reflectides moltes persones amb una pensió precària. “Amb 800 euros, vaig molt justa per arribar a fi de mes. No trobo habitatges assequibles i l'únic que em puc permetre és un pis compartit, gràcies a l'associació sense ànim de lucre, Llars Compartides. Jo soc d'un poble de València, però aquest programa és a la capital, la qual cosa m'impedeix viure on vaig créixer i veure la meva família tots els dies. Tant de bo pogués viure al meu poble, amb la meva família i el meu fill de 18 anys, encara que fos en un habitatge de 60 metres”, diu.
Conchín, com tantes persones de la seva edat que han treballat en ocupacions molt exigents a nivell físic, té problemes de salut que se sumen a una invalidesa. “Tinc la part esquerra bastant paralitzada perquè quan era petita, anava caminant amb una amiga i, de sobte, un cotxe conduït per borratxos es va pujar a la vorera i em va atropellar. He basat tota la meva vida el pes a la part dreta del cos, i ara mateix estic feta pols”, explica.
Vaig caure en una depressió, però abans ho solucionaven tot amb vitamines i ara arrossego tot el que tinc acumulat
Actualment, acudeix a la psicòloga i el psiquiatre per tractar el seu estat de salut, ja que arran d'allò va caure en una depresió. “”En aquella època no me'l van diagnosticar perquè no se li donava tanta importància a la salut mental. Tot ho resolien amb vitamines i ara arrossego tot el que tinc acumulat. Em van tractar tard”, lamenta.
Un dels seus desitjos és poder llogar un habitatge al seu poble natal per ser a prop de la seva família. De fet, recentment ho va intentar amb una companya, però els requisits que demanaven eren impossibles de complir. “Trobem un habitatge de 700 euros amb dues habitacions, però et demanaven de tenir ingressos mínims de 1.800 euros al mes. Entre les dues no arribàvem ni al 1.500”, assenyala.
El motiu més gran pel qual vol tenir el seu propi habitatge és per poder viure amb el seu fill de 18 anys, que actualment conviu amb la germana de Conchín. “Al compartir pis amb altres persones vulnerables, no puc estar en el dia a dia amb ell. M'encantaria que poguéssim tenir un habitatge junts, encara que fos de 60 m². Amb això em conformo”., explica emocionada.
“Ara comparteixo pis amb altres dones, la convivència de vegades és difícil i bastant complicada. Si de vegades, amb germans, pot resultar dur, imagina't en aquest tipus de situacions. Totes ens respectem i hi ha bon ambient, però cada una té les seves manies i normes, i un ha de respectar i adaptar-se. Per exemple, no pots veure la tele sempre que vols, perquè pots molestar alguna companya. Si una és a la cuina, has d'esperar que acabi, i així amb moltes coses”., afegeix.

Les persones amb pensions de jubilació precàries tenen dificultats per arribar a final de mes.
No puc permetre'm cap caprici, tret de passejar i anar a alguna activitat per als jubilats
Amb els seus 800 euros de pensió, destina 325 euros en la quota de participació en el programa de l'entitat Llars Compartides, on s'inclou l'allotjament, la intervenció social, activitats de lleure, formació, sensibilització i voluntariat. La resta dels diners van destinats a altres despeses bàsiques. “També he de pagar les despeses del cotxe, ja que ho necessito per anar al meu poble“”. A això cal sumar-li les meves despeses bàsiques com el menjar, l'assegurança de vida, el mòbil... Amb el poc que queda, sobrevisc com puc”, confessa.
Amb uns ingressos tan baixos i un cost de vida tan alta Conchín ha de fer malabars per poder sobreviure. “Intento no sortir molt de casa. Compro el just i necessari per no passar-me del pressupost, però no puc permetre'm cap caprici, tret de passejar, anar a alguna activitat per als jubilats i, si m'arriba, esmorzar amb les meves amigues quan vaig al poble”, assenyala. “El un altre dia, passejant, vaig veure una botiga de flors. Vaig voler comprar una planta, però no em podia permetre el caprici. Suposo que ja vindran temps millors”.
En el seu passatemps, li encantaria afegir un petit plaer i és la màquina de cosir. “Sempre he volgut una màquina de cosir. No soc professional, però em defenso bastant bé. Els preus estan des dels 100 euros per a dalt, així que això ara és impossible”, expresa. Pero més enllà dels plaers materials, sens dubte, hi ha un moment que valora més que res: “Quan cobrament aprofito per passar el dia amb el meu fill; Anem a menjar junts i això em permet veure'l i ser més temps amb ell”, relata.
Passar temps amb el seu fill és un dels aspectes més importants, i més quan no es té l'oportunitat de viure amb ell per la seva situació precària. “Intent veure-ho una vegada a la setmana. El dia de l'apagada anàvem a dinar junts, però tots els establiments estaven sense llum, així que el vaig portar a casa de la meva germana. Era un dia que em feia il·lusió, perquè el podíem haver passat junts, però es va truncar”, explica emocionada.
El pitjor de la jubilació és la solitud, t'acabes acostumant, encara que sigui dolenta i trista
“Viu amb la meva germana perquè al pis compartit no hi pot haver. Ella m'ajuda, li compra roba i es fa càrrec de moltes despeses. Aviat haurà de treure's el carnet de conduir i vull ajudar-lo almenys en el que pugui”, afegeix. “El porto malament, no és fàcil, ara mateix tinc un nus al coll parlant d'aquest tema”, confessa.
Problemes sènior
Explica'ns el teu cas
La pensió de jubilació no et permet pagar un habitatge digne? Has hagut de vendre la teva casa o llogar habitacions a la teva llar, per tirar endavant? T'has trobat amb pràctiques edatistes en l'administració o en l'atenció sanitària? ALongevityrecollim testimonis dels problemes que més afecten les persones grans. Ens pots fer arribar la teva experiència a [email protected], amb el teu nom, edat, i telèfon de contacte.
Per això, quan rep la paga doble, Conchín té clar en gastar-lo en alguna activitat que li permeti passar més temps amb ell. “m'agrada reservar l'última setmana de juny, que és una mica més barata, per anar-nos-en un cap de setmana de càmping, i així estem més temps junts”, comenta. Su situació actual és una realitat que no va pensar mai que li tocaria viure. “M'imaginava la meva jubilació tranquil·la, a casa, amb la meva família, amb una situació econòmica una mica més relaxada. Sabia que no m'anaven a donar gaires diners, perquè també el vaig viure amb el meu pare, però no vaig imaginar mai una cosa tan precària. És una realitat totalment diferent”.
Un altre dels aspectes que més li pesen és la solitud. “Passo molt de temps a la meva habitació, perquè l'economia no et permet fer molt més. T'acabes acostumant a la solitud, encara que és dolenta i molt trist… ”, admet. “A casa veig una estona la televisió o llegeixo. La meva habitació és petita, si no estic ajaguda, soc en una cadira. De vegades em poso també a cosir a mà”, conclou.