Els Bibas, pare, mare i dos nens petits, han estat el símbol dels ostatges israelians des dels atroços atacs del 7 d'octubre, quan van els van treure de casa seva i els van segrestar terroristes de Hamàs. Ahir les imatges del lliurament dels cossos de Shiri, Ariel y Kfir Bibas van estremir el món, quan ja és difícil que alguna cosa ens estremeixi.
Vídeo del segrest de Shiri, Ariel i Kfir Bibas
Durant els més de 500 dies que han transcorregut des del segrest al quibuts de Nir Oz, on un de cada quatre habitants va ser assassinat o segrestat per Hamàs aquell dia d'horror, les xarxes es van omplir de fotografies i de vídeos, els dels germans pèl-roigs jugant, celebrant el naixement del petit Kfir, les primeres rialles confiades.
També el vídeo de la mare horroritzada, envoltada pels islamistes, els rostres coberts amb passamuntanyes negres, però també rostres descoberts, què feien allà, la dona sostenint entre mantes els seus fills, aleshores de quatre anys i nou mesos.
També els vídeos d'ahir, dels seus cossos en una espècie d'escenari macabre on Hamàs els va col·locar abans de dedicar-los una última desfilada de mort i celebració, d'una autopropaganda macabra i paròdica qualificada d'“abominable i cruel” per l'ONU.
Cinc-cents dies en què X es va omplir de fotografies de la família, de la qual només ha sobreviscut el pare, “alliberat” recentment, primers plans dels petits, amb una llegenda, “Digues el seu nom”, també d'altres ostatges, en una proporció menor. Per posar rostre però també nom a la barbàrie. Per reclamar la seva tornada.
Poques hores després que Hamàs anunciés que lliuraria els cadàvers, un usuari d'X penjava una fotografia de la família amb la mare i els dos nens ratllats, i una llegenda dient que només en faltava un. Poc després l'esborrava, però no abans que corregués la captura i aconseguir uns quants likes.
Lee tambiénKarla Sofía Gascón, més dura va ser la caiguda
La doble cara de la funció de les xarxes, per expressar-ho d'alguna manera. Perquè l'odi flueix per aquest univers digital tan real com el real, però també la urgència, el debat, la petició d'ajuda. En realitat tot depèn del que fem amb elles, no és X, o no totalment, són els qui la utilitzen. Allò que pensen, per a què les fan que servir.
Posem-ne un altre exemple, d'una altra xarxa, TikTok. Fa un parell de setmanes, un metge i una infermera d'un hospital australià van penjar un vídeo en el qual, entre rialles, explicaven tractarien pacients jueus, o que si ho fessin, els matarien. Es va fer viral.
Un metge i una infermera a Austràlia van penjar un vídeo en el qual explicaven amb rialles que no tractarien pacients jueus, o que els matarien; es va fer viral
Es va fer viral i van ser ràpidament acomiadats de la feina. L'explicació que ja s'està fent habitual en aquests casos és que es tractava d'una “broma”. Es pot permetre un hospital que els seus metges facin broma públicament que assassinaran pacients per la seva ètnia, cultura, nacionalitat o el que sigui?
Què passa, o què no passa al cervell dels qui pengen coses d'aquest tipus? Perquè l'anonimat pot servir d'escut, però els rostres són reconeixibles, de fet s'identifiquen ràpidament, i tenen conseqüències. Cal estar molt, què? Pujat? Impune? Per pensar que t'aplaudiran. D'allò altre, del racisme i més que demostren, ja no parlem.
Els laments pels nens Bibas eren contestats pels qui els contraposaven als nens palestins morts en els atacs d'Israel. Com si doldre's per uns no fos compatible amb fer-ho igualment pels altres. Tots són nens, totes les seves morts, una tragèdia i un crim, diem-ho clarament, per als qui llegeixen i no s'assabenten de res, inclosa aquesta columna.
Lee también1 jubilat = 1 vot
Alguns mitjans, com The Guardian, van optar ahir, per dignitat i respecte, per no oferir les imatges en directe de la cerimònia de la mort celebrada per Hamàs, l'última humiliació de la dona, els nens, l'ancià Oded (“Digues el seu nom”), de 85 anys, que havia dedicat la seva vida a lluitar per la pau amb els palestins.
Serà impossible que els familiars que els han sobreviscut -els pares de la dona van ser assassinats també al quibuts- deixin de veure les imatges. S'hauran d'esborrar de les xarxes per allunyar-se d'elles. I dels comentaris. De tant odi.
Però també d'aquelles xarxes que han mantingut la memòria i han clamat per la vida dels ostatges. Del millor al pitjor hi ha una fina línia fàcil de traspassar.
També trobem de vegades algunes reflexions: “Que hagin pogut morir en un bombardeig israelià (els ostatges) és completament irrellevant. No hi ha cap justificació per segrestar nens” (@menhirhasan.bsky.social, a Bluesky).
