El suec Pontus Hultén (1924-2006) va ser el primer director del Museu Pompidou de París. El Grand Palais parisenc li dedica –fins al 4 de gener– una exposició al costat dels artistes Nikki de Saint Phalle i Jean Tinguely i, en justícia, els tres noms figuren a la mateixa mida als cartells, en una reivindicació del paper d’un director de museu com a creador al mateix nivell que el dels dos pintors i escultors que l’acompanyen.
Visitants entrant a 'Hon', obra de Nikki de Saint Phalle patrocinada per Pontus Hulten, a Estocolm, el 1966
Així, als vídeos, veiem un Hultén somrient –quan dirigia el Moderna Museet d’Estocolm– amb una serra tallant parts de Hon, la figura gegant de pasta de paper de Nikki de Saint Phalle que representava una dona embarassada per la vagina gegant de la qual –la més gran del món, asseguraven: 28 metres de longitud per 9 d’ample i 6 metres d’alt– havien d’entrar els visitants. Tot i que la polèmica va obligar a retirar poc després l’obra, per l’orifici hi van passar 100.000 persones. Les rialles de Hultén, tacat de cola, dient mentre la muntava: “No sé què passarà aquí”, enamoren el visitant i desperten la nostàlgia de quan la provocació ocupava no només els espais perifèrics sinó la direcció dels centres d’art.
Al president de la Reserva Federal o del meu banc li he d’exigir prudència... però no al director d’un museu contemporani!
La figura del gestor gris i invisible s’ha mitificat. El que resulta una virtut en la política esdevé mediocritat en la gestió artística. Al president de la Reserva Federal o del meu banc li he d’exigir prudència... però no al director d’un museu contemporani! Hultén va veure l’art com una manera de canviar el món i les exposicions que va comissariar van deixar en els visitants una empremta que avui encara ens interpel·la.
Aquí, sembla evident que les propostes del CCCB, el Museu Picasso o La Virreina no serien tan atractives sense tenir Judit Carrera, Emmanuel Guigon o Valentín Roma al capdavant. Hi ha un buit en la història dels nostres caps de museu i, encara que entenc que no tots despertin l’interès d’assagistes i biògrafs, estan per escriure històries fascinants com la de Manuel Borja-Villel (un narrador hàbil trauria or del seu dramàtic final, assetjat per la caverna, al Reina Sofia).
Pontus Hulten, a les obres del futur Pompidou, a París, el 1974
Si en la música està molt assumida la universalitat (l’OBC està dirigida per un francès, i aviat la batuta del Liceu la brandarà un britànic), ens costa de pensar en directors forans per als centres d’art, mentre que sí que hi ha hagut espanyols al capdavant de la Tate Modern londinenca o el Jeu de Paume de París. Hultén va triomfar al Pompidou perquè ningú no va fer cas de les intenses protestes nacionalistes que va aixecar el seu nomenament. La seva passió, creativitat i connexió amb els artistes més importants del seu temps el van convertir en el més il·lustre dels francesos, fins i tot sense passaport.
