Catalunya, des del segle XX, ha tingut dues onades migratòries massives. Durant la dictadura, el català no era oficial, no era considerat idioma i als catalans se’ls va inculcar canviar de llengua “per educació” o sempre que se’ls requerís, comportament que s’ha transmès generació rere generació. Més tard, va arribar una nova onada migratòria, en aquest cas internacional, sense saber de l’existència del català i amb els catalans amb el costum de canviar de llengua. La situació legal actual del català, encara que oficial, és de subordinació al castellà, i això difícilment es pot canviar perquè no depèn de nosaltres. El que sí que podem canviar és el nostre comportament subordinat. Si contribuïm a la inutilitat del català no parlant-lo a tothom, com pretenem que els nouvinguts l’aprenguin? Si sent “educats i simpàtics” tot renunciant a la nostra llengua hem arribat fins a aquí, potser és que això no funciona. El català necessita una nova renaixença, i el seu futur passa pels nous catalans.
Òscar Martí
Subscriptor Barcelona