Es parla molt de l’emancipació tardana dels joves com si fos una tria vital, un desig d’allargar l’adolescència. Però la realitat és molt més grisa: és la frustració de veure com el 70% del teu sou s’evapora en un lloguer.
Molts de la meva generació no somiem xalets ni luxes; el nostre desig més gran és, simplement, poder viure en un pis sense haver de demanar permís a tres desconeguts per fer servir la cuina.
Aquesta precarietat no només buida les butxaques, també buida les ganes de projectar un futur. Si l’habitatge és un dret, ara mateix sembla un privilegi d’uns pocs.
Arantza Basilio
Barcelona
Mostrar comentarios