Això és Rufián

Quan en política algú insisteix en una qüestió que no es podrà fer i en què els actors necessaris han negat la seva participació, la pregunta clau és: què vol en realitat? Aquesta és la qüestió sobre la proposta de Gabriel Rufián d’una aliança d’esquerres plurinacional plantejada d’esquena de la direcció d’ERC. A falta de candidat millor, utilitzar la renúncia a la idea com a ­canvi per elegir la pròxima llista del partit al Congrés i confeccionar-se un grup parlamentari a mida? Oriol Junqueras no l’hi pot permetre. Laminaria la seva autoritat i generaria descontentament intern.

Personalismes al marge, Rufián planteja l’aliança per parar la ultradreta i perquè “ho demana el carrer”. En realitat, el portaveu d’ERC confon la idea d’alguns transeünts a Madrid i el xivarri a les xarxes a les seves tafaneries a la tribuna amb la intenció de vot. L’elector d’Algesires no necessita que Esquerra el representi. En canvi, sí que el necessiten les classes mitjanes de les comarques de la Catalunya interior que s’han despoblat més d’un 10% en vint anys –les que segueixen l’Eix Transversal– i han quedat fora del dinamisme econòmic urbà i costaner. Si s’inclinen cap a la ultradreta és perquè senten que aquells que les representaven han deixat d’escoltar-los i busquen una solució.

El XXI és el segle de la identitat. Allò que condiciona la política a tot el planeta parteix de la pregunta “qui soc?”. Un món més inestable, amb múltiples fluxos d’informació i de persones, empeny més ciutadans a buscar refugi i a trobar certeses en la seva identitat. Fins i tot Vox ha acostat el seu ultranacionalisme a la regió en el seu programa electoral a l’Aragó defensant “el producte aragonès”. I a ningú li pot estranyar que el CHA, l’esquerra regionalista aragonesa, s’hagi disparat. Avui la identitat suma i diluir un projecte nacional en una amalgama de sigles és una equivocació.

D’altra banda, el plantejament de Ru­fián comparteix amb les esquerres espanyoles de matriu comunista la idealització dels fronts d’esquerres dels anys trenta, el wokisme i les guerres culturals –plantejades per teòrics radicals que no han liderat mai un partit–, que empantaneguen les seves pròpies possibilitats de creixement. Mobilitzar a la contra funciona en algun cas (“si tu no hi vas, ells tornen”), però quan el cistell d’anar a comprar s’encareix, el salari no paga el lloguer, el treball escasseja i anar a la feina és una odissea, demanar al ciutadà anar a les urnes “com a antídot a la ultradreta” és un disbarat. El vot ideològic només se’l poden permetre els bobos (burgesos bohemis), la militància i els qui viuen del partit.

El combat contra la ultradreta no és qüestió de candidatures, ni lemes, ni aliances de pobles, sinó de polítiques arran de terra. No és que la proposta de Rufián no sigui benintencionada, és que el seu plantejament és avui com l’iberisme o Galeusca. Serveix per escriure articles i omplir tertúlies, però res més.