Narrativa en català: el wrapped ja és aquí
Especial Nadal
L’algoritme que tinc al cap ha anat citant i triant, triant i citant, i ara els n’ofereixo el resultat ('wrapped' vol dir 'embolicat'), amb paper de regal i un llacet
Volver al Especial Navidad
Antònia Carré-Pons
Avui em sento una mica Spotify i els faré un wrapped dels llibres de narrativa que he llegit més de gust, que he recomanat amb articles al diari i parlant-ne amb la gent que m’ho demanava (i amb molts que no m’ho demanaven), els llibres que he citat quan parlava d’altres llibres o de temes que no hi tenien res a veure. El doctor Joaquim Molas deia que un dels símptomes de la feblesa de la literatura catalana era que només es parlava dels autors quan se’n feia la crítica. No passava mai o gairebé mai que parlant de qualsevol tema que no tingués a veure amb la cultura catalana o el català, algú escrivís: “com diu Mercè Rodoreda” (o Joan Fuster, o Blai Bonet o Vicent Andrés Estellés o Baltasar Porcel. Excepció: Josep Pla). No és el meu cas: la literatura catalana és un referent constant no només quan n’escric les crítiques. Amb aquesta idea, l’algoritme que tinc al cap ha anat citant i triant, triant i citant, i ara els n’ofereixo el resultat ( wrapped vol dir embolicat) amb paper de regal i un llacet.
La gran família d’Antònia Carré-Pons, Club Editor, és una novel·la autobiogràfica tendra a partir del tema de les dues germanes que prenen camins diferents a la vida: l’una es queda amb la cansaladeria dels pares i l’altra vola del niu, es fa medievalista i té l’existència una mica irreal de la filologia universitària. El joc d’associacions entre el tracte amb la carn a l’obrador de la cansaladeria i la malaltia de la germana és molt potent.
Barcelona ha generat molta literatura crítica, tanta, que embafa una mica. Però, i els pobles? A Un veí ben estrany, 1984, Joan Esculies descriu l’ascens d’un alcalde populista. La novel·la, que està creuada d’assaig, té la delicadesa d’enfrontar el lector a les paradoxes del món actual on les coses no són blanques o negres. Tot, venint d’aquell passat ideal de torretes, que havien de canviar la vida dels pobles que, als anys seixanta i setanta semblava superada. Per acabar en un món d’insolidaritat i abandonament de la gent gran.
Lisa Cohen d’Ada Klein Fortuny, L’Altra, ve a cobrir el buit de bones novel·les d’amor que sempre hi ha (i més ara amb tanta tendència a la literatura trista, problemàtica i egocèntrica). A Lisa Cohen hi ha intensitat, amor-passió, també conflictes que permeten la protagonista créixer personalment i explorar tots els accidents i les contradiccions d’estimar i que t’estimin. Un concentrat de bona literatura amb suplement de vida.
A La guerra dins la guerra, Proa, Carles Casajuana recupera els personatges de Ramón Balaguer i Miquel Rovira, que ja coneixíem de L’últim home que parlava català (2009) i d’El melic del món (2013). Aquest cop s’esbatussen literàriament i personalment a propòsit de la guerra i la revolució del 36, que enfoquen de manera molt diferent en funció del seu unionisme o independentisme. El personatge de la noia americana que ve a Barcelona a estudiar el tema li dóna un toc de pel·lícula de Woody Allen.
/ La tria va des de la novel·la d’amor, la històrica o amb un aire d’assaig al llibre de testimoni directe
Amb Una vida normal, La Campana, Lolita Bosch ofereix un llibre-testimoni directe, ben escrit, emocionant, de la guerra del narco que destrueix Mèxic i que l’autora -que hi ha passat un munt d’anys i que hi està lligada per amistats i complicitats-, ha viscut en primera persona. Arran d’una obra anterior sobre el mateix tema -Campos de amapola antes de esto/Camps abans de tot això-, ha rebut amenaces. Un llibre valent i bo.
Una noia a la ciutat/Una chica en la ciudad, Anagrama, de Mercè Ibarz reviu els anys setanta a Barcelona des de la perspectiva d’una noia que hi arriba a estudiar des d’un poble de la Franja: la descoberta de la política, la música, el periodisme i la literatura que li permet construir un món propi, superar la pèrdua i dialogar amb els morts.
Joan B. Peset (1886-1941) va ser un metge important, rector de la Universitat de València a l’època republicana. Després de la guerra el van denunciar i el van afusellar. És un d’aquells afusellats simbòlics, com Carrasco Formiguera i Carles Rahola, que van matar per enveges i fer un escarment. A Ingrata pàtria/Ingrata patria mía, Proa/Destino, Martí Domínguez en reconstrueix les últimes hores, en una novel·la coral que treu a la llum les contradiccions ideològiques, nacionals i de classe.
El mar que brilla i riu de Montse Barderi, Columna, té un punt de coincidència amb Lisa Cohen d’Ada Klein: tots dos parlen de dones que es fan o que s’han fet grans, han caigut del cavall de l’amor romàntic i busquen una manera d’estar bé elles amb elles. El símbol de la novel·la de Barderi és el mar —ella en diu “el mar madur i vell”— aquella escampada d’aigua de color de plom, en una platja oberta del Maresme, amb el qual la protagonista s’identifica. Però compte, és el mateix mar que s’endú les vies del tren. I el dels surfistes urbans pansits de 265 dies sense onades, el documental de Julie Gómez. M’agrada l’estil, cosit amb paràgrafs curts, com un patchwork.
Núria Cadenes ha publicat Qui salva una vida, Proa, una novel·la sobre una xarxa de solidaritat a la Cerdanya, en els anys de la Segona Guerra Mundial, per ajudar a fugir els fugitius del feixisme. La solidaritat per sobre dels credos i les ideologies. El perill que aquesta mena de literatura historicopolítica acabi esdevenint un gènere comercial i poca cosa més no es pot perdre mai de vista. La clau és trobar-hi el dring humà, com passa aquí.
Edgar Cantero sempre fa de bon llegir: escriu uns llibres divertits, amb molta acció, amb personatges excèntrics que a Gangsta major, Proa, li permeten retratar la Catalunya interior desgavellada. Recupera el personatge del Cegador de Verri, que ja va protagonitzar la molt recomanable Radio Free Camaco (2024) amb una història sobre el calze del Sant Graal, on hi surten gàngsters, agents vaticans, bàrbars conversos i Bibiana Ballbè (abans de la punxada del programa Bestial de TV3).
Amb Escenaris, L’Altra, Toni Sala completa la trilogia que va començar amb Els nois (2014) i va seguir amb Persecució (2019). És una novel·la treballada, reflexiva, en la qual el Sala narrador i el Sala assagista crític de la societat catalana formen un escriptor de dos caps. Amb una doble trama: la història d’una estrella de la tele, que s’ha fet famós amb el personatge sàdic de Malicious i una parella de personatges exclosos, obesos mòrbids que viuen en un món sense expectatives.
Ramon Reventós, l’amic de Picasso, Isidre Nonell i Juli Vallmitjana va ser un gran escriptor de contes curts, humorístics, crítics. A Un centaure a la Rambla, Medusa, Enric Gomà n’ofereix una selecció que es complementa amb dibuixos d’Alba Feito. La idea ha estat no fer-ne una edició filològica i que la gent pugui llegir Ramon Raventós amb ulls d’ara. Per exemple: la història extraordinària del darrer centaure de Grècia que acaba al país del noucentisme (que, finalment, tampoc no s’estima tant el món clàssic) i acaba fent de picador a la plaça de toros. Què millor que llegir un clàssic? /