El president Carles Puigdemont obre la setmana amb una jugada que intenta canviar la inèrcia, ja veurem si amb un rigor polític o només mediàtic. Puigdemont recorda que el pacte amb el president Pedro Sánchez era de mútua desconfiança i que Sánchez no és de fiar. La moció de confiança és una moció de desconfiança, Junts també denuncia que el president Salvador Illa abusa del que anomena “propaganda de la normalització” a Catalunya. En qüestions de propaganda, Puigdemont és un expert: va guanyar una moció de confiança amb aquell esguerro metafísic del “referèndum o referèndum” i, a l’agost, va ser el protagonista de la inoblidable operació Atrapa’m si pots .
El dia de la Constitució es va celebrar sense eufòria als mitjans de comunicació. Entre els que no la van votar, els que l’odien i els que la instrumentalitzen amb un furor taxidèrmic, la Constitució viu una fase de baralles per la custòdia, no tant per protegir-la com per aconseguir que no es pugui reformar per aprofitar-ne tot el potencial. Les cròniques subratllen que “Sánchez i Feijoó ni tan sols es van saludar”. Com a protagonista del règim del 78, la Constitució es devalua en un clima de discòrdia que té poc a veure amb quan la van votar el 87% dels quinze milions de votants del referèndum.
Es confirma que, en política, la crispació és més rendible que la concòrdia
La crispació és més rendible que la concòrdia. Això explica reaccions com la de l’actor Juan Diego Botto, que va felicitar la Constitució afegint: “un dels meus llibres de ficció preferits”. Fa un mes, al programa Col·lapse (TV3), el professor Arthur Brooks va explicar que, per raons de supervivència, el cervell humà està dissenyat per assimilar més rancúnia que gratitud. A la Constitució li passa el mateix. ¿Seria un disbarat enfortir-ne els drets i els deures i protegir-la dels que només volen abolir-la? El que és segur és que, ni com a ficció ni com a realitat, la reforma no obtindria el 87% dels vots.
En una altra vida, un diputat del Congrés dels Diputats del 1977 (de quan els adversaris se saludaven) em va dir que el gran mèrit de la transició, fonamentada en la idea de la reconciliació i del consens constitucional, era que la van pactar partits sense tradició democràtica. Entre els falangistes, els franquistes i els comunistes sumaven una quantitat ingent d’antecedents antidemocràtics que, amb la col·laboració dels que sí que eren demòcrates, van pactar una drecera que no es criminalitzava tant com ara.
Al programa No es un día cualquiera de Pepa Fernández (RNE), Toño Fraguas analitza el verí de la discòrdia. Es retrotrau als precedents històrics i filosòfics, que connecten amb el descrèdit hipertrofiat de la veritat. Amb una lucidesa desesperada, Fraguas apel·la a la necessitat de preservar la credibilitat del periodisme honest (i Pedro Piqueras, col·laborador del programa, li dona la raó) i recorda que Steve Bannon, l’estratega del caos i de la desconfiança, va dir: “La forma de neutralitzar els mitjans de comunicació és omplir-ho tot de merda”.