Després de la cerca de la immortalitat a la peça A fuego, ara la companyia La Bella Otero explora la identitat a Prosopopeya, que s’estrena avui a l’Espai Lliure. L’autor és Pablo Macho Otero, que, com ja ens té acostumats, ha escrit el text en vers: “Són heptasíl·labs i decasíl·labs, però com que és en castellà són octosílabos i endecasílabos ”, detalla. “El vers et fa fer servir la paraula adequada per a cada moment”, afegeix Emma Arquillué, que dirigeix la peça amb Macho.
“El punt de partida és un dramaturg que es busca a si mateix i descobreix que la neurociència ha arribat a un punt que diu que el jo és una invenció del cervell, creada per interactuar amb la realitat”, continua l’autor. “Vaig fer aquesta troballa fa uns anys, perquè se’n parla constantment en congressos de ciència i filosofia. Des d’aleshores és una qüestió que em preocupa, perquè què som per dins i per fora? Som o no som ficció? El personatge de Prosopopeya, mentre investiga, troba un mite sobre l’origen del teatre que ja en parla, un mite que és precisament Prosopopeia, i l’autor és Narciso Prosopopoulos”.
El Teatre Lliure i l’editorial Comanegra llancen la col·lecció ‘Llum de guàrdia’ amb les obres que s’hi estrenin
Com que l’autor de la companyia La Bella Otero no en té prou escrivint en vers, també ha decidit ampliar els significats de prosopopeia que dona el diccionari. Així, al sentit de personificar els objectes, els animals i els conceptes, i al de parlar amb afectació i grandiloqüència, Macho hi afegeix una tercera accepció: “l’epopeia de Prósopo”.
“ Prosopopeia és la creació del rostre, perquè la paraula grega prosopon significa cara i màscara –recorda–, i tot això ens interessa molt com a companyia”, afegeix l’autor. I la directora postil·la: “Després de cinc anys de companyia, mirem què ens cal en cada nou espectacle. Ens agrada començar de zero i, buscant noves maneres de treballar, vam arribar a la màscara i a una forma interdisciplinària que inclou la música”. Amb aquest objectiu, el repartiment es completa amb Santiago Aguilera i Arnau Comas.
“Ja tenim el cinema i les sèries per acostar-nos a les coses més reals i per això el teatre pot experimentar amb altres coses, potser més estilitzades, amb el vers... Quan estàs sol, no hi ha veritat perquè estàs sol. Al teatre és un dels pocs llocs on encara estem junts”, conclou Macho.
Entroncant amb una enyorada tradició del Teatre Lliure, ahir també s’hi va presentar la col·lecció de textos teatrals Llum de guàrdia, amb la col·laboració de l’editorial Comanegra, que estaran vinculats a les estrenes. “Hem de deixar de dir que la gent no llegeix teatre, perquè hi ha gent que en llegeix molt –declara la directora editorial, Alba Cayón–. Els vasos comunicants entre totes les arts ens amplia la mirada i ens fa fer noves associacions. Llegeixes i tens ganes de veure-ho i ho veus i tens ganes de llegir-ho. El repte és que els llibres surtin alhora que es fan les obres”. La col·lecció s’enceta amb Prosopopeya i amb L’herència, de Matthew López, en traducció de Joan Sellent.
