Des d’ahir l’amenaça ja és una realitat: Donald Trump torna a presidir els Estats Units. Ara, amb més control del legislatiu i, per si no n'hi hagués prou, amb un Partit Demòcrata sense lideratge ni estratègia definits. No es pot demanar més! En l’àmbit institucional, el poder és absolut, i si es vol mesurar la seva supremacia més enllà de la política, n’hi ha prou amb observar com les big tech (que en temps passat van ser les seves enemigues acèrrimes), avui competeixen en adulació i genuflexió davant el líder.
La immensitat del seu poder i la seva particular idiosincràsia a l’hora d’exercir-lo produeixen recels raonables i, en alguns casos, un autèntic pànic a allò que el seu nou mandat pot suposar. Per entendre-ho n’hi ha prou amb recordar algunes de les moltes opinions nord-americanes. The New York Times considera que els EUA s’acosten al precipici d’un “exercici autoritari del govern mai vist en la seva història”. I qui va ser el seu cap de gabinet, el general John Kelly, creu que Trump “s’ajusta a la definició de feixista” i que “governarà com un dictador”.
Si continuem aparcant per complexos els nostres problemes, la que no tindrà solució serà la UE
Amb aquestes presumpcions sembla assenyat plantejar-se si Trump aconseguirà convertir una democràcia liberal en una d’il·liberal i, en conseqüència, si la garantia tradicional del sistema de checks and balances serà suficient perquè els Estats Units no s’afegeixin a l’increment progressiu d’autocràcies al món.
No seria la primera vegada en la història que un líder generat des de la lliure voluntat popular exercida a les urnes transita des de la democràcia fins a l’exercici del poder al servei del terror. En conseqüència, cal preocupar-se per una possible transformació de la democràcia nord-americana, però amb un matís: Trump, agradi molt, poc o gens, ara com ara mereix el respecte que implica haver estat elegit per més de la meitat dels nord-americans. Amèrica i els seus problemes, per als americans!
Ja sé que els problemes dels americans són i poden ser problemes dels europeus. Però i si com a europeus, en lloc d’invertir les energies a condemnar les maldats de Trump, les dediquem a més a resoldre les nostres debilitats, que no són poques? En la política europea és costum deixar al calaix aquells problemes que es creuen irresolubles, i Trump hauria d’obligar-nos a abordar de manera immediata i definitiva els nostres, per irresolubles que semblin.
Lee tambiénFrustració social a València
Si continuem aparcant per complexos els nostres problemes, la que no tindrà solució serà la Unió Europea. I quina ha estat la reacció de la Unió Europea davant la nova presidència de Trump? Ha enfortit la necessària unitat d’acció política dels europeus? Més enllà del pugilat verbal arran de les amenaces de Trump sobre Grenlàndia, Mèxic o Panamà i la reiteració de les seves tesis sobre l’OTAN, s’ha reforçat la consciència europea sobre una indispensable defensa comuna? S’ha enfortit la convicció referent a la necessitat d’una defensa i seguretat comunes que assumeixi que el paraigua nord-americà ja forma part del passat?
Davant el potencial tecnològic, les amenaces comercials i la política industrial dels Estats Units, ¿s’entreveu una resposta europea que assumeixi les propostes de l’informe Letta respecte a un mercat únic en telecomunicacions, en energia... Sobre la unió bancària, els mercats de capitals o en relació amb l’imperatiu de compassar la transició energètica amb la necessària reindustrialització?
Lee tambiénL’única Espanya possible
Sé que és poc útil ser pessimista, però com Paul Valéry assenyalava a l’Europa d’entreguerres, “l’esperança és vaga i la por és precisa”. O és que pot ser d’una altra manera quan s’observa la pressa de Macron per convidar Trump a Notre-Dame o la visita de Meloni a la residència de Mar-a-Lago...? O quan en l’àmbit energètic, ara que es torna a parlar de les nuclears, cada país de la UE fa el que més li convé no només en relació amb l’energia nuclear, sinó també respecte al carbó? O quan a Espanya es pretén justificar una opa bancària presentant-la com a embrió d’un campió europeu, mentre el que es persegueix és només crear un campió nacional, postulant amb això la via equivocada i inversa a les necessitats europees?
Així, la UE no serà mai campiona en l’àmbit polític, ni en l’energètic, ni en el bancari. Això sí, podrem continuar sent duríssims amb Trump.