Un món nou

Arran de la covid es va obrir el debat sobre si la dependència de subministraments de localitzacions geogràfiques allunyades comportaria un replegament de la globalització. De fet, uns anys abans s’havia iniciat un retrocés en els fluxos internacionals de mercaderies. El seu impacte en la desigualtat, la desacceleració econòmica, l’augment del proteccionisme i l’ofensiva contra el multilateralisme de l’administració del primer mandat de Trump havien obert la porta a un nou món.

Així es va reforçar la preocupació per la dependència de l’exterior de subministraments essencials, i a la UE, el terme sobirania (alimentària, industrial, energètica, sanitària...) Va quedar encunyat com a catalitzador del d’autonomia estratègica. Discorrent en paral·lel, tant pel que fa a la gestió de la covid com respecte al proteccionisme associat a la desglobalització, també va aparèixer el debat relatiu a suposats avantatges dels règims amb forta concentració de poder en el líder versus els sistemes democràtics. Aquell nou món anava emetent senyals d’un ordre neoliberal en declivi, de debilitament de la democràcia i d’enrobustiment de l’autoritarisme.

Abans que l’OMS donés per acabada la pandèmia, Putin envaïa Ucraïna i violava la integritat territorial i la independència d’un país sobirà. La comunitat occidental, que erròniament havia exclòs Rússia després de la caiguda de l’URSS, es va mostrar feble davant l’annexió de Crimea el 2014. Debilitat que Occident també va mostrar amb la precipitada i vergonyosa retirada dels EUA (i amb ells, dels seus aliats) de l’Afganistan el maig del 2021. El món estava canviant, Occident (i els seus valors) es debilitava i les autocràcies continuaven enfortint-se.

Ja el 2022 Freedom House assenyalava que l’autoritarisme s’havia convertit en el model dominant global. L’autocràcia estava aconseguint avenços contra la democràcia i aquesta evolució animava més líders a abonar règims on els drets polítics i llibertats civils minvaven progressivament. A la mateixa UE són diversos els governs amb trets autoritaris que han estat elegits democràticament. I en països com França i Alemanya l’extrema dreta és a l’avantsala del poder. La reelecció de Trump reforça el viratge. Es trenca l’ordre internacional, s’abandonen institucions com l’OMS, es liquiden acords bilaterals com els comercials amb el Canadà o Mèxic o multilaterals com el de París sobre el clima i s’amenaça amb la força per consolidar els seus propòsits. I tot això amanit amb la irrupció dels nous multimilionaris tecnològics a les estructures governamentals disposats a re­crear la distopia orwel·liana i controlar la nostra vida sense cap possibilitat d’escapar al seu control.

Lee también

Menys Trump i més UE

Josep Antoni Duran i Lleida

Però i si a més part d’aquesta anàlisi respon només a paràmetres europeus? Es comparteixen les pors sobre Donald Trump fora de la UE? O sobre Putin mateix? Doncs, oh sorpresa! L’estudi demoscòpic elaborat pel Consell Europeu de Relacions Internacionals i la Universitat d’Oxford revela que a molts països arreu del món les societats se senten optimistes sobre la segona presidència de Trump. Pensen que Trump no només serà bo per als EUA, sinó que portarà pau a Ucraïna, l’Orient Mitjà i que reduirà les tensions amb la Xina. Però és que també mostren una notable acceptació de Rússia com a aliat o soci necessari, i a la Xina, l’Índia, l’Aràbia Saudita, Turquia o Sud-àfrica la majoria de la població espera que la in­fluència global de Rússia creixi. Quin fracàs d’Occident a l’hora d’aïllar Putin!

Què ha de fer la UE davant aquest nou món postoccidental? D’entrada, invertir les nostres energies a solu­cionar els nostres problemes, que no són pocs. I com assenyala l’esmentat estudi, en lloc de retrocedir a l’ordre posterior a la guerra freda, aprofitar les oportunitats que ofereix el nou món. Això és possible amb el model d’èxit economicosocial de l’Europa del segle XX? Amb els actuals dèficits en recerca, amb la negligent política industrial, amb les seves dependències (començant per la defensa), amb vint-i-set mercats estatals i no sé quants de “regionals” regulant fins a l’asfíxia... Sincerament, em penso que no.