El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes no només premia les figures més conegudes, sinó que de tant en tant posa l’accent en aquelles personalitats de les lletres que tot i que sovint queden a la penombra del públic general han fet una tasca important. És el cas del filòsof, traductor i teòleg Pere Lluís Font (Pujals, Pallars Sobirà, 1934), que el proper 2 de juny rebrà el premi al Palau de la Música i s’enduu així els 20.000 euros amb què està totat, com ha anunciat aquest dimecres el president d’Òmnium Cultural, el filòsof Xavier Antich, orgullós que per primera vegada el guardó l’hagi guanyat algú dedicat a aquesta disciplina.
El jurat, format per Maria Campillo, Judit Carrera, Raül Garrigasait, Àngels Gregori, Marta Nadal, Jaume C. Pons Alorda, Clàudia Pujol, Enric Sòria i Salvador Sunyer, l’ha escollit “per la seva contribució en el camp de la filosofia en llengua catalana; perquè ha estat editor i potenciador de la filosofia en català i perquè en el camp de la traducció ha portat a la nostra llengua la filosofia més important d’àmbit europeu”, alhora que també ha destacat “la tasca en el terreny acadèmic, contribuint a l’ensenyament filosòfic en català a les noves generacions”.
Pel guardonat, “la filosofia pot ser bona o no, però l’antifilosofia sempre és reaccionària”
“No sabia que fos tan bo –ha assegurat el guardonat fent gala de l’humor després que Antich n’hagi glossat la trajectòria–. Ha estat una sorpresa total, la darreríssima cosa que hauria pogut somiar, perquè les dues passions de la meva vida han estat Catalunya i la filosofia, que per mi estan íntimament relacionades”. Lluís s’ha tret mèrits: “Filòsof em sembla paraula solemne, l’he estudiada i explicada, però els grans mestres són els grans creadors de filosofia, i no m’hi puc comparar de cap manera, però sí que cal reivindicar un segell propi de la filosofia catalana, en llengua pròpia, perquè a Catalunya en l’època moderna la disciplina s’havia desenvolupat com si fos una simple regió d’Espanya, i la llengua ens proporciona una visió del món, o com a mínim l’acoloreix, ja que els mitjans expressius no són els mateixos en cada una”.
També ha insistit que “s’ha de ser tolerant amb les persones, però no amb les idees, es pot ser defensor d’una manera de pensar i detractor d’una altra, però respectant les persones”, i ha recordat també que “cal reivindicar la filosofia a l’ensenyament, perquè pot ser bona o no, el que és clar és que l’antifilosofia sempre és reaccionària”.
Lee también
Nascut en un poble del Pallars on actualment només hi ha 31 habitants censats, Lluís va cursar els estudis primaris al seminari de la Seu d’Urgell, on va entrar en contacte amb la filosofia, però se sentia ofegat per l’atmosfera del nacionalcatolicisme en què predominava el neotomisme, i marxa a estudiar, com a laic, Teologia primer a Roma, estudis que continua a Tolosa de Llenguadoc –on treballa descarregant camions de nit–, llicencia en Filosofia i, com ha recordat Antich, “accedeix a tota la filosofia moderna i contemporània, i descobreix la tríada de filòsofs que li fan de brúixola, Montaigne, Descartes i Pascal”, tot i que els seus interessos van més enllà i ençà, dels grecs a Kant, “el filòsof de la dignitat humana”.
Un cop torna a Catalunya, el 1963, comença a donar classes a la UB i a la UAB, temps en el qual “sense saber-ho ni voler-ho esdevé un model de savi humanista, tota una vida llegint i rellegint en llengües vives i mortes, i educant durant les més de 8.000 hores de classe que calcula haver fet”, segons Antich, que també el considera un gran mestre.
Pere Lluís Font, amb el president d'Òmnium Cultural, Xavier Antich, a la sala Pompeu Fabra de l'Ateneu Barcelonès, aquest dimecres
La seva obra té diversos vessants, potser el més accessible –relativament– és el de la traducció i edició de textos filosòfics, entre els quals destaquen aquests últims anys els de Pascal, en una successió que comença per Escrits de filosofia i ciència (Ela Geminada) i segueix amb Pensaments i opuscles (Adesiara, 2021) i Provincianes (Adesiara, 2023); segons el president d’Òmnium, “el que ha fet amb els Pensaments de Pascal només és comparable al que Carles Riba va fer amb l’Odissea”. Alhora, la seva obra escrita eclosiona passada la jubilació universitària a partir de Confessió (UAB / Documenta Universitària, 2004) i obres dedicades a Joan Maragall, Kant o una de les seves disciplines principals: Filosofia de la religió. Sis assaigs i una nota (Fragmenta, 2017). La seva última obra, però, ha estat Poemes essencials de sant Joan de la Creu (Fragmenta), publicat el mes passat.
Pero no para, ja que a punt de fer els 91 anys, al maig, acaba de lliurar un nou llibre que es publicarà aviat a Edicions UB / Universitat de Lleida, La filosofia al natural: “Sense retòrica, sense maquillatge, perquè sovint el pensament es ressent d’una certa artificialitat estilística com per dissimular”.
