“L’absència de por. Fer les paus amb la consciència. Pensar més en el camí que en el destí. Desitjar poc, gaudir a cabassos. Triar els ponts que travessem, potser. Col·leccionar converses. La carícia infinita d’un amant benigne. Enterrar els pares, que els fills et sobrevisquin. Riure per amor, plorar per enyor. Suportar-se sense retrets. No caure al parany de les últimes vegades. Trepitjar el jardí de les sorpreses sense prendre mal. Donar, pel cap baix, el cinquanta per cent més del que reps. Ser un imant per a la bona gent. Que estimar i ser estimat acabi en taules. Assaborir el primer raig de l’albada. Contemplar cada posta en harmonia. Una tarda com aquesta”. Són algunes de les definicions de la felicitat que Xavier Bosch escriu a Diagonal Manhattan (Columna), el seu nou llibre, i potser una altra definició seria presentar una novel·la fent el ple a la Casa Seat, dilluns passat, amb el suport de la cúpula editorial –Jesús Badenes, Josep Ramoneda, Emili Rosales, entre d’altres–, però també amb gent de la cultura com el tenor Josep Carreras, l’expresident del Parlament Ernest Benach, el compositor Toni Mir, els periodistes Santi Nolla, Lluís Foix i Josep Maria Casassús o l’escriptora Sílvia Cantos.
Els lectors van fer cua perquè Xavier Bosch els dediqués un exemplar de Diagonal Manhattan
Durant la presentació, la periodista Raquel Sans interpel·la l’escriptor, que acaba fent una classe sobre els orígens de la publicitat, especialment l’important paper que van tenir algunes dones i que ha quedat tapat pels seus homòlegs masculins, que “s’enduen la fama”, diu Bosch. La novel·la narra d’una banda la peripècia de la jove Edda Leveroni en una agència de publicitat de Nova York, i, de l’altra, com a contrapunt, els avatars del seu pare i el seu padrí, socis d’una agència a la Barcelona del 1989. Bosch i Sans van amb cura de no explicar més del compte, però donen les claus d’una obra que, entre tants temes, parla de les segones oportunitats i vol ser també “una invitació a la llibertat”. “M’he divertit com mai fent aquesta novel·la”, assenyala Bosch, que no ho diu però deu ser feliç assumint la vida i oferint-ne destil·lats als seus lectors, perquè, al contrari del que pensen alguns, “no som el que hem rebut”, sinó que “som el que hem donat”, diu parafrasejant el seu amic i mestre, el poeta Francesc Garriga.
Raquel Sans va presentar la novel·la de Xavier Bosch Diagonal Manhattan
Garriga va participar sovint de recitals, en especial a partir dels anys noranta i dos mils, quan en més d’una ocasió i de dues coincidia amb Joan Vinuesa, tan diferents l’un de l’altre, però la poesia uneix. Vinuesa protagonitza dimarts una sessió de vídeo al centre d’arts Santa Mònica dins el Festival Flux, que mostra part de la ingent tasca de l’Habitual Video Team –Josep M. Jordana i l’enyorada Lis Costa– documentant i arxivant la vida artística i poètica de la ciutat.
El recorregut visual s’inicia amb un vídeo rescatat del 1989, gravat per Neus Dalmau, en què el poeta, pintor i músic s’arrossega per terra, fent el cuc, contra “la dictadura dels erectes”. Van passant recitals, entre el 2001 i el 2024, del G’s Club al Sidecar a Torre Llobeta, a l’Horiginal –l’original i el de la Deskomunal–, o la recent exposició i performance que va fer a la llibreria Calders. “Les arts estan totes connectades”, insisteix per si no queda clar. Entre el públic ho celebren, entre tants d’altres, Maria Casassas, Montserrat Marfany, Xavier Deu, David Ymbernon, Catalina Girona o Andríi Antonovskyi. “Teníem il·lusions de canvi social i la barricada pura, però no hem fet mai mal a ningú i això penso seguir fent”, exclama l’artista àcrata, que es pregunta: “Què has fet amb la teva energia? He fet el que he pogut?”.
Lee también
L’endemà, a La Impossible, Sergi Purcet presenta un llibre seu Tan lluny de casa (Sembra), i escrivim seu perquè normalment parla de llibres dels altres com a part de la parella de booktagramers, booktubers i llibrefílics en general Book Hunters amb Laia Bonjoch, científics i lletraferits tots dos, com l’investigador, novel·lista i divulgador Daniel Closa. També hi ha altres llibròfils de les xarxes com Anna Rosich –de Traduint des de Calella– o Lídia Tarradas –Vaigllegint–, a més del presentador, Pablo Mallorquí, normalment està més avesat a la fantasia però que aquí es deixa arrossegar pel realisme de nou contes que defineix des de la “quotidianitat i les crisis internes”.
Mallorquí introdueix un per un els contes i troba que molts tenen a veure amb la manca de comunicació. “Sovint d’aquí ve el conflicte, perquè sense conflicte no hi ha història”, diu Purcet, que parla del que li interessa, sí, però “moltes vegades el que acabo escrivint no és el que m’agradaria llegir, la idea em va portant, em venen altres idees i els personatges em parlen”. “Entre la feina i parlar de llibres dels altres em costa posar-m’hi, potser si ve una altra pandèmia...”, diu fent broma. “Per quan la vols?”, se sent des del públic.
