Seguint el camí que va començar el 2018 amb Història mundial de Catalunya i va continuar amb Vides catalanes que han fet història, Borja de Riquer (Barcelona, 1945) presenta La memòria dels catalans (Edicions 62), en el qual recull exhaustivament els principals elements que al llarg del temps han acabat configurant la identitat catalana. “És un llibre de consulta que neix d’una necessitat historiogràfica, però també social i política. Pels historiadors és un repte reflexionar sobre la construcció de la identitat catalana, un procés molt llarg i complex, on entren molts factors”, il·lustra l’historiador, que s’ha acompanyat d’un selecte equip d’assessors –Joaquim Albareda, Jaume Ayats, Margarida Casacuberta, Josep M. Muñoz, Xavier Roigé, Josep M. Salrach i Pilar Vélez– i fins a 136 col·laboradors que han redactat cadascun dels 221 capítols, breus. “Crec que és el llibre en què ha col·laborat més gent de la història d’aquest país, al marge de les enciclopèdies”, assegura Riquer per marcar la monumentalitat de l’obra.
Estructurat en catorze parts amb la voluntat que “sigui comprensible per la gent, hem fet una selecció d’episodis, llocs de memòria, narratives, personatges, mites o símbols que entrelligats han construït aquesta identitat catalana, que és complexa, en part perquè els països que han tingut un Estat que s’hi identifica han pogut tenir memòries fortes, no tenen competència i utilitzen tots els instruments per divulgar i reforçar la seva identitat”, desenvolupa. En el cas de Catalunya, però, “ha hagut d’anar a la contra i amb un Estat que en certs moments ha negat absolutament la seva existència com a poble, ha hagut d’anar construint aquest discurs amb enormes dificultats i normalment a la contra. Com que des del 1714 no s’ha pogut fer des de la política, ha estat la societat civil: escriptors, acadèmics, institucions privades, lletraferits, científics i sobretot historiadors, que han buscat les arrels, i també, com a tot arreu, de vegades han exagerat”, perquè el llibre no ho maquilla i Riquer reconeix que “no hi ha identitat nacional sense moltes invencions”.
Lee también
A partir del llibre, per Riquer se’n pot extreure una conclusió, i és que “els trets identitaris es formulen per vies molt diverses i a més a més van canviant. Segurament els referents amb què avui s’identifica la gent no són els mateixos que fa 50 o 100 anys”, i posa com a exemple el protagonisme que avui té l’esport, i especialment el Barça: “Fa 200 anys era impensable pensar que l’esport podria ajudar a definir la identitat d’una col·lectivitat, i en canvi es posava més èmfasi en els llibres d’història, que avui no són tan seguits”. Per això han tingut clar, i d’aquí el títol, que “cal diferenciar la història de les memòries, molt diverses i contradictòries, complexes i que en certs moments de conflictivitat s’han manifestat en divergències, com tota societat, ja siguin carlins i liberals, monàrquics i republicans o catòlics i anticlericals. Quan hi ha una certa tensió, el grup es reafirma amb els seus valors en front dels valors de l’altre, però també hi ha moments de conciliació, sortosament”.
Parla de símbols tan catalans com Els segadors i la senyera, però esmenta altres himnes i banderes, referents fundacionals com la llegenda de les quatre barres, el monestir de Ripoll, Poblet o Montserrat, però també parla de la importància que han tingut en la nostra història les minyones i avui les cuidadores, “prototipus de figures de la societat catalana que han esdevingut, certament, emblemàtiques, de vegades de forma exagerada, o en aquest cas possiblement no els hem donat la importància que en realitat tenien. La incorporació de la dona al treball, evidentment, no és d’ara, sinó que sempre ha estat cuidadora i ha treballat, sense anar més lluny en el tèxtil”.
Borja de Riquer, fotografiat a casa seva
També retrata la doble visió que hi ha sobre els indians, sobre els quals “no podem generalitzar, però no podem amagar que una bona part van ser esclavistes. Encara hi ha monuments incòmodes, i és un debat que té lloc aquí, però també a França, als Estats Units o a Amèrica Llatina, on enderroquen les estàtues de Colom”. I tant com es parla de memòria històrica, també hi ha la recent, amb un capítol dedicat a l’1 d’octubre del 2017: “Fixi’s que no es commemora el 27 d’octubre, amb la declaració d’independència, perquè va ser un fracàs, sinó el dia del referèndum, i es contraposa amb l’11 de Setembre, que és una desfeta agafada com a símbol, perquè la memòria és selectiva, i es fabriquen elements i personatges simbòlics que van molt més enllà del seu paper històric”.
Al capdavall, per Riquer “tots tenim una suma d’elements identitaris, uns són familiars, altres ideològics, de tipus sexual o de país, i cadascú acaba confegint la seva idea de país en funció d’uns referents. Alguns poden estar molt marcats per certes tradicions, per certes herències que vol reivindicar i altres possiblement no. No estem jugant a la nostàlgia, sinó al contrari, de tota l’herència rebuda ens identifiquem més amb uns elements que amb uns altres, i això és absolutament normal, i això continuarà i s’inventaran més coses”.
Dos capítols paradigmàtics
Verdaguer i ‘Els segadors’
“Hi han col·laborat especialistes molt variats i hi ha articles excel·lents”, diu Riquer, a qui li costa escollir-ne un parell de significatius. “L’article sobre Jacint Verdaguer, d’Àlvar Valls, està molt ben plantejat, perquè parla del Verdaguer poeta, que fa L’Atlàntida o El Canigó, que crea mitologia catalana, i el personatge que acaba sent mitificat per la seva peculiar vida. Ens trobem amb el creador de mites que al mateix temps es converteix per les seves controvèrsies i problemes en un personatge mitificat, en vida, i per això el seu enterrament té tant d’èxit. L’home que ha creat la lletra del Virolai, per exemple, per altra banda és el Mossèn Cinto perseguit i mitificat, i trobo que té gràcia presentar-ho així”.
Un altre article que destaca és el dedicat a Els segadors: “Jaume Ayats explica d’una manera molt interessant d’on surt, perquè és una cançó popular que té notes eròtiques i tot. Penso que gran part de l’èxit és que és una lletra i himne patriòtic que competeix amb un himne com a l’espanyol, que no té lletra, i és una batalla desigual perquè sempre guanyarà el que té lletra, que és un dels grans dèficits del nacionalisme espanyol, no tenir un himne amb lletra que els jugadors puguin cantar en els partits de futbol, mentre et trobes els anglesos, francesos, italians, tots cantant els seus. Els sentiments compten molt, com les herències, i les construccions i les formes de divulgació són molt importants”.
