El final de la sequera
confusió vital
El món viu pendent d’un set de televisió on un senyor firma decrets com qui anuncia una expulsió de Gran Hermano. De vegades està sol. D’altres, en companyia. Elon Musk, el seu fill petit o un cowboy vestit de vermell. Tot és molt boig. I molt televisiu. Com deu ser Trump quan les càmeres no l’enfoquen, quan realment és ell? Potser és un pobre governant ninot, manipulat per malvats que han planificat la destrucció del planeta. Intento fixar-me molt en els seus gestos, en la mirada. Potser ens està fent una picada d’ullet, un senyal subtil, per avisar-nos que en realitat està segrestat per les forces del mal. Si no és així, costa d’entendre tanta estultícia.
Trump ho ocupa pràcticament tot. No hi ha cap dia que no sigui titular de portada. Costa de fugir de Trump. Jo m’ho he proposat. Bàsicament per no estar entre acollonit i enfadat gaires dies a la setmana. I he trobat refugi: la informació del temps, que cada vegada ocupa més espai als informatius. Quan plou, perquè plou. I envien el reporter al punt on el riu Tajo està més desbordat. Quan neva, perquè neva. I envien la reportera al port de Pajares, perquè la cobreixi la neu fins a la cintura. Quan fa calor, perquè fa calor. I veiem aquell termòmetre al carrer de Sevilla marcant 45 graus a l’ombra. Deien que Callejeros va funcionar tan bé perquè la gent veia a la tele gent que estava pitjor que ells.
Vull deixar de ser un culer cagat; vull tenir mentalitat madridista
Aquest hivern ha plogut bé. I els pantans s’han omplert. Curiosa obra, el pantà, cruel i bondadós alhora. Per construir-los han d’arrencar poblacions senceres de casa seva, desarrelar-les. Hi ha molt dolor acumulat darrere d’aquestes megaconstruccions. Però quan els veig plens, m’inunda una sensació de pau. M’emociono quan al Telenotícies posen imatges del pantà de Sau i l’aigua cobreix gairebé tota la torre del campanar. No penso mai en els feligresos que haurien somiat continuar anant a missa a aquella església. Déu escanya i de vegades ofega.
A Catalunya sembla que hem superat la sequera que va fer que un president avancés les eleccions autonòmiques. Va ser començar la campanya electoral i engegar a ploure. Però els catalans som tan previnguts, tan prudents, que tot i que hem de desembassar aigua perquè ja no ens hi cap, encara no hem encès ni una font a Montjuïc. Som així. Podem nedar en l’abundància, que nosaltres continuarem amb la por que si ens passa una cosa bona, és que la tragèdia s’acosta.
Així estem molts culers. Aguantant l’eufòria després d’anys de sequera. Sentim aquests nanos, descoberts per l’injuriat Xavi Hernández, parlar de triplet i ens agafen tots els mals. Contra això també m’hi estic revelant. Vull deixar de ser un culer cagat. Vull tenir mentalitat madridista. Anar a les finals no a jugar-les, sinó a guanyar-les. No me n’amago: vull final de Champions Madrid-Barça. Hi tenim menys a perdre que ells. Per al Madrid seria una més, la 16a. Per a nosaltres la 6a, però canviant la història. Res ja no seria igual. I ho saben.
Va acabar plovent al Metropolitano. La sequera arriba a la fi. Tinc allotjament reservat a Sevilla. Espavileu que els vols estan a 800 euros. Sense aranzels. Ja tinc un grup de WhatsApp que es diu “A la final en furgoneta”. I miro els vols a Múnic, encara que només siguem a quarts de la Champions. Ja us ho he dit. Culer amb mentalitat madridista. Gairebé trumpista. Dels aranzels només se n’ha dit la part dolenta. Amb una mica de sort, aquest any es queden sense gira americana del Barça. No podran importar un producte europeu de tanta qualitat.