Quan David Grann ( Nova York, 1967) va veure la seva obra Els assassins de la lluna adaptada a la pantalla gran per Martin Scorsese i es va assabentar que aconseguia deu nominacions als Oscars, va saber que costaria escriure una cosa nova. “Sempre he sentit pressió a l’hora d’escriure, però allò era difícil de
superar”, reconeix per videoconferència a La Vanguardia . “Vaig començar a pensar en temes. Mirava al sostre de l’habitació més de l’habitual, per si baixava la inspiració divina. Aviat em vaig adonar que havia de sortir d’aquelles quatre parets si no volia tornar-me boig”.
Amb la ment clara, va arribar la idea que estava esperant: els motins. “Me’n vaig anar a l’ arxiu d’ Anglaterra, on vaig trobar el relat en primera persona del mariner John Byron, que més tard vaig saber que era l’avi del poeta Lord Byron. Com més llegia, més m’interessava, i això que vaig trigar una mica a llegir-lo perquè estava escrit en anglès antic. Parlava d’huracans, de tempestes, de malalties com l’escorbut o el tifus i del Wager , el
naufragi més esfereïdor de la història”. Aquest va ser el germen
del seu nou llibre, Els nàufragsdel Wager ( Ara Llibres / Random House), acabat d’arribar a les llibreries.
“Aquesta història és una paràbola dels nostres temps i una mostra més que les ‘fake news’ sempre han existit”
El 28 de gener del 1742, trenta homes desnodrits van arribar a les costes del Brasil, on van ser rebuts com a herois. Deien que eren supervivents de l’ HMS Wager , un vaixell de la Marina reial britànica que es va enfonsar davant d’una illa deserta a prop de la Patagònia. “Anaven a la recerca del tresor. Van enviar 250 tripulants per aconseguir les riqueses que portava un galió espanyol. Va ser un fracàs. A la Patagònia en van arribar vius 145”. Sis mesos més tard de la bona nova en terres brasileres, tres nàufrags més van arribar a les costes de Xile. El seu relat era diferent, ja que asseguraven que els primers no eren herois, sinó amotinats.
El fet va ser d’allò més mediàtic. Només cal fer un cop d’ull a les hemeroteques dels mitjans de l’època per comprendre la magnitud que va arribar a tenir aquest xoc d’opinions, en què les acusacions de traïció i d’assassinat estaven a l’ordre del dia. Va arribar fins i tot a convocar-se un consell de guerra. “Una batalla en què la veritat estava en joc, cosa que resulta una paràbola dels nostres temps i una mostra més que les fake news sempre han existit”. Grann reconeix que acostuma a triar temes per a les seves no ficcions narratives que “conviden el lector a pensar que res no ha canviat gaire. Si poguéssim canviar l’època, la roba que la gent porta i el seu llenguatge, ens adonaríem que, en realitat, la naturalesa humana és pràcticament la mateixa, igual de lamentable”.
Reflectir-ho, assegura, “no em converteix en una persona pessimista, ja que no perdo l’esperança que les coses puguin canviar. És per això que em centro en aquests temes, perquè confio que despertin més d’un i l’animin a ser més bona persona”. Ja ho va fer a Els assassins de la lluna (Ara Llibres/ Random House), en què narra els assassinats en sèrie dels membres de la nació indígena Osage, que era molt rica en petroli; o a La ciudad perdida de Z ( Random House), en què va plasmar com l’obsessió per trobar la llegendària ciutat d’ El Dorado a l’ Amazones va deixar la jungla sembrada de cadàvers i desaparicions, com la de l’explorador britànic Percy Fawcett.
