La UE davant la seva última oportunitat

El procés de construcció europea va descarrilar a partir dels anys noranta per diversos motius, principalment tres: incorporar massa membres, fer una unió monetària sense integració fiscal i pressupostària i no emprendre la reforma de les seves principals institucions: consell, comissió i parlament.

Una vegada aconseguit l’objectiu inicial de la UE, assegurar la pau entre els seus membres i delegar en les seves institucions competències limitades (la principal, la celebració d’acords comercials amb tercers), s’hauria d’haver reflexionat sobre el camí a seguir. En comptes d’això, la UE va accelerar seguint el que en passadissos de Brussel·les es coneix com la teoria de la bicicleta. Pedalar i pedalar, sense parar, perquè la bicicleta (la UE) no caigui a terra. Calia avançar cap a on fos. Això és el que ha fet els últims vint anys. Integrar nous membres, ampliar competències i llançar una orgia desenfrenada de nova legislació a cop d’actualitat i sense cap estratègia clara de futur. Les dues últimes Comissions en són un exemple paradigmàtic. S’ha passat d’una única obsessió, la descarbonització, a una altra, la seguretat en els seus múltiples vessants (militar, econòmica, comercial). Amb Rússia, es va passar de menysprear-la a començaments de segle, a témer-la com un enemic a punt d’envair-nos. La Xina va passar d’inversor preferent en infraestructures crítiques, com el port del Pireu, a amenaça sistèmica. Tot això en el lapse de mesos o pocs anys.

La guerra aranzelària de Trump i el conflicte a Ucraïna són una oportunitat única per intentar redreçar el rumb de la UE. Per això, és imprescindible començar per reconèixer els errors comesos i no repetir-los per posteriorment traçar una estratègia clara de futur. No s’hauria d’ampliar a nous membres del Caucas i de l’est d’Europa, s’ha d’avançar en la integració fiscal i pressupostària i, sobretot, és urgent una reforma en profunditat de les seves institucions.

No pot ser que el principal motor de la construcció europea continuïn sent les prioritats, obsessions i actuació del cos de funcionaris de la Comissió Europea que, com una bola de neu, empenyen el Parlament i, sobretot, el Consell, a actuar al seu ritme i concert. Aquest últim ha de recuperar el paper que tenia fins aquest segle. Exercir com a institució i no com una simple suma de representants dels estats membres i assumir una interlocució directa més gran amb el Parlament.

El dret, el mitjà que va permetre aconseguir amb èxit els objectius inicials de la Unió a falta de capacitat coercitiva judicial o policial, ha de recuperar el seu paper central. També en l’esfera internacional. La UE ha d’enarborar la bandera del dret humanitari i econòmic davant la guerra aranzelària americana i la barbàrie a Gaza.

Davant la pinça russa i americana, a la UE no li queda cap altra opció que reforçar el seu mercat interior i enfortir les relacions comercials amb Àsia i Àfrica basades en un respecte escrupolós del dret intern europeu i l’internacional, també en l’àmbit del comerç internacional, el millor camí que coneixem encara avui per fomentar la pau global.