El xoc tectònic del 2 d’abril ha generat inevitables rèpliques. I no només als mercats, sinó en l’anàlisi del que pot implicar. Algunes, atalaiant fins a quin punt és realment seriós, o l’inici d’una penosa negociació; d’altres, desqualificant per irracional una política que s’estima autodestructiva; un grup menor avaluant l’objectiu que presidiria aquest canvi. M’inclino a considerar que estem en presència d’una dura negociació que reflecteix objectius més profunds i menys evidents.
L’obsessió trumpista per la reindustrialització i la reversió de la globalització expressa dues cares de la mateixa realitat: les deslocalitzacions cap a l’Àsia i altres àmbits van ser bandera globalitzadora. Per això, que la Xina emergeixi victoriosa del procés i els EUA apareguin com a perdedors són també facetes del mateix políedre: els últims 25 anys, la Xina ha passat de generar menys del 3% del PIB mundial a gairebé el 20%, molt a la vora dels EUA. No estranya l’augment dels aranzels a la Xina i els països del Sud-est Asiàtic on empreses xineses s’havien desplaçat: es tracta de frenar l’indiscutible avanç de l’estratègia Xina+1.
El conflicte de fons, la substitució si més no parcial dels EUA per la Xina, no desapareixerà
Atès que els EUA s’han beneficiat, i molt, de la integració econòmica global, en particular en la tecnologia i les finances, quin és el problema? No és econòmic estrictament, sinó geopolític: el que apareix quan el poder hegemònic pretén frenar l’emergent que intenta substituir-lo. Una història que no és nova: Tucídides va afirmar fa prop de 2.500 anys a la seva guerra del Peloponès que “(...) els atenesos, en augmentar el seu poder i provocar por als lacedemonis, els van obligar a entrar en guerra”.
És l’anomenada trampa de Tucídides , una tesi desenvolupada pel professor de Harvard Graham Allison per entendre el conflicte sino-nord-americà i popularitzada en el seu Destined for war: can America and China escape Thucydides’s trap? (2017). Des d’aquest punt de vista, destaca la continuïtat de la política dels EUA cap a la Xina, des de l’Obama del 2012 ( pivot to Asia ), al primer Trump, Biden i avui. Amb aquesta visió, la posició de Trump sobre Rússia pren més sentit: introduir una falca en les relacions sino-russes que les sancions occidentals han reforçat. I tot i que el conflicte sino-nord-americà s’ha diluït en el xoc aranzelari global, això no significa, en absolut, que no continuï sent substancial per explicar les raons últimes de la política de Trump.
Quan es tracta de poder de debò, i el geopolític ho és en grau màxim, els interessos econòmics passen a un segon pla. I encara que la duresa pugui transitòriament relaxar-se, no es confonguin: el conflicte de fons, la substitució si més no parcial dels EUA per la Xina, no desapareixerà. Aquest és el futur de les pròximes dècades. El de l’economia mundial i el nostre.