Misteris de la clàssica a Dubai

A Dubai no sempre està ben vist preguntar d’on venen els diners. Ni tan sols interessar-se pel pressupost que gestiona un projecte cultural com aquest del Festival InClassica, que a l’abril torna a organitzar l’empresa d’esdeveniments SAMIT a l’ òpera de l’emirat àrab. La iniciativa, que aquesta vegada té com a convidada l’orquestra catalana Franz Schubert Filharmonia, és per si mateixa molt lloable: introduir la clàssica en una metròpolis de negocis que no para d’expandir-se –ja voreja els 4 milions d’habitants– i la població de la qual –el 92% són expatriats que no aconseguiran mai la ciutadania– consumeix més entreteniment que no pas cultura. Això és, gaudeix més de l’espectacle de les fonts musicals més grans del món a ritme d’ Enrique Iglesias que no pas de les poques òperes que arriben a aquest teatre en forma de dhow ( embarcació a vela tradicional dels emirats), amb cascades de cristalls Swarovski a dins.

El festival va néixer a Malta, però el 2021 va emigrar per raons pràctiques: “Durant la pandèmia Dubai no va posar restriccions més enllà de dur mascareta. I aquí ens hem quedat”, diu Alan Chircop en un cinc estrelles situat a Palm Jumeirah, un complex que s’endinsa al golf Pèrsic, lluny del brogit del món. Chircop és el mestre maltès que dirigeix artísticament el certamen. Cada edició contracta dues orquestres, com en aquesta ocasió la Franz Schubert i la molt elàstica Filharmònica de Tòquio, una formació que sempre farà el que digui la batuta, i durant quinze dies s’alternen per oferir concerts a diari amb solistes llampants: Maxim Vengerov, Edgar Moreau, Fumiaki Miura, Gautier Capuçon, Daniel Hope...

Amb tot, no és fàcil superar el 50% de la cabuda, però a mesura que avança el festival, l’entrada s’anima. I el públic és molt agraït: tant és que els de Tòquio hagin estat irregulars per un imprevist en el podi, les úniques cinc dones amb el cap cobert que hi ha a la platea estan encantades. “Sempre que podem, venim a concerts de clàssica”, diu la més gran d’aquesta família, que resulta ser siriana, refugiada a Dubai. No, al teatre no es veu ni una sola dubaiana.

L’endemà, també la Franz Schubert amb el seu director titular, Tomàs Grau, escolta caloroses ovacions quan interpreta Txaikovski o després d’oferir, amb Moreau, el Concert per a violoncel núm. 3 d’ Alexey Shor, el compositor resident d’aquesta edició de l’InClassica (i de totes les anteriors, des que l’artista va conèixer els organitzadors a Malta). Tots i cadascun dels programes del festival inclouen obra seva: o bé una simfonia o bé un concert. “És perquè celebrem el seu 55è aniversari”, es justifica Chircop.

A qui li podria interessar sostenir un festival la principal raó del qual és interpretar música contemporània d’aires de pel·lícula i esperit romàntic del segle XIX signada per un matemàtic que amb quaranta anys va decidir que el seu fort era compondre? Shor va passar de ser un complet desconegut a considerar-se un dels compositors més prolífics del nostre temps. Només cal veure la seva expansiva discografia. I tot això d’una manera autodidacta.

És milionari, senyor Shor? Finança el seu propi festival?

La pregunta se li formula durant una entrevista al vestíbul de l’hotel Mandarin –el més interessant de Dubai són els hotels estrellats– en la qual explica que va néixer i es va criar a la Ucraïna de l’URSS, fins que Txernòbil els va expulsar, a ell i la família. Així doncs, va viure en un internat, a Moscou, on després va passar tres anys a la universitat. De pares científics, la seva passió per les matemàtiques va ser espontània, participava en concursos i olimpíades... Quan va caure l’URSS, va emigrar als EUA i va obtenir el doctorat.

“Però em vaig canviar a les finances –explica–, ja que en aquell moment estava sorgint una nova àrea en les matemàtiques financeres, l’anomenat arbitratge estadístic. Una de les grans empreses dedicades a això la va fundar un matemàtic famós, em van fer una oferta i hi vaig treballar. Però després vaig començar a escriure música per al meu entreteniment i el dels meus amics. Era una oportunitat de fer coses diferents”.

Segons el Times de Malta, Shor, el cognom patern del qual és Kononenko, hauria treballat a Re­naissance Technologies, una companyia nord-americana de fons de cobertura, entre ells el famós Medallion, la “caixa negra” de totes les finances, com la va qualificar Bloomberg, i ningú a Wall Street ha pogut explicar com ha generat guanys superiors als del mercat durant anys.

“Tinc una situació financera raonablement bona. Els matemàtics en finances es guanyen molt bé la vida”, adverteix, però puntualitza que és al festival en qualitat de compositor i perquè “els agrada la meva música”. “Faig música tonal tradicional, no escolto gaire música avantguardista. La idea que cal avançar fent salts en la cultura és força nova. Excepte al segle XX, no era així: tots construïen sobre allò fet abans. És el que jo faig, i espero que a la gent li agradi”, diu abaixant la veu fins a confondre’s amb el so de l’aigua de les piscines del vestíbul del Mandarin.

Sens dubte, a Nova York, on viu, no s’interpreta gaire el seu repertori. En tot cas a Armènia, ja que és resident de la seva orquestra, com ho serà de la d’Oxford (una altra de les convidades a l’InClassica) els pròxims dos anys.

Amb aquests vímets, el one composer festival es preveu traslladar a Europa el 2026 i celebrar-se a diverses capitals, incloent-hi Barcelona. Ho confirma Chircop, tot i que de moment no hi ha res tancat. Reticent a pronunciar-se sobre si el Govern dubaià contribueix d’alguna manera en el festival, només afirma que s’han sentit molt ben acollits. “Aquí ningú no posa cares rares perquè programis clàssica occidental”.