De la mateixa manera que Tony Blair va obrir a finals del segle passat la famosa tercera via entre el thatcherisme (la capacitat de la qual per al canvi radical admirava) i la socialdemocràcia, Keir Starmer també busca la seva per navegar els profunds canvis geopolítics i econòmics desencadenats per l’arribada al poder de Donald Trump als Estats Units. Tot i això, és una carretera amb un traçat d’una complexitat diabòlica, l’equivalent del circuit de Fórmula 1 de Monza, ple de revolts d’on el cotxe pot sortir a la més petita distracció o si es prenen massa de pressa.
El primer ministre britànic és un home pragmàtic i no ideològic, sense el carisma d’un Kennedy, un Churchill o fins i tot un Boris Johnson, ni els dots d’oratòria de Roosevelt o la capacitat estratègica d’un Bismarck o Napoleó, però les capacitats del qual s’adapten més a la gestió de crisi que a la motivació i l’entusiasme. Si hi ha una cosa segura és que no es precipitarà a prendre decisions, com ja ha demostrat resistint la temptació de
respondre impulsivament als aranzels imposats esbojarradament per la Casa Blanca.
El seu eclecticisme i la falta d’ideologia fan que combini opcions d’esquerra i de dreta segons el context
El desafiament de Starmer és adaptar-se al final de la globalització i de les lleis comercials (almenys tal com les hem vist fins ara), i de trobar una ruta entre l’intervencionisme estatal que afavoreix Trump i les regles del lliure mercat que fins ara s’han considerat sacrosantes. Això el fa adoptar posicions summament eclèctiques, algunes de les quals semblen progressistes (pujada d’impostos, nou Estatut dels Treballadors, augment del salari mínim, IVA a les escoles privades) i altres de conservadores (duresa en immigració, reducció de l’ajuda exterior, més despesa en defensa, disminució dels objectius mediambientals...). En el desig de recalibrar el destí del país té confosos uns i d’altres, i s’emporta mastegots per totes bandes.
Políticament, la tercera via de Starmer segueix en línies generals el camí que va portar Johnson a Downing Street, buscant una majoria de votants socialment conservadors a qui tempta la ultradreta de Nigel Farage (sobretot del nord d’ Anglaterra i Gal·les) i laboristes de tota la vida que, si se senten decebuts, podrien fugir als Verds o els liberals demòcrates. Es tracta d’un congost estret on pot ser fàcil ensopegar, relliscar i caure al buit.
De la mateixa manera que Blair no creia en la intervenció directa de l’ Estat per protegir la indústria britànica, Starmer no ha dubtat a començar la nacionalització dels ferrocarrils introduint legislació d’emergència per al control públic de l’empresa d’acer British Steel (actualment de propietat xinesa i amenaçada pels aranzels de Trump) i desaccelerant els objectius de descarbonització per protegir el sector automobilístic (Jaguar i Land Rover han suspès les vendes als EUA fins a veure què surt de l’actual turbulència).
Mentre l’actual dogma de la dreta global és moure’s de pressa i trencar coses, Starmer aposta per la calma i adaptar-se a un món canviant però sense posar fi a les institucions. El pla A consistia a millorar les condicions de vida dels britànics, especialment la classe treballadora, en virtut del creixement econòmic. Tot i això, com deia el púgil Mike Tyson, tothom té una estratègia formidable fins que rep el primer cop de puny a la boca, i el xoc amb la dura realitat l’ha descarrilat en pocs mesos.
El camí escollit per Starmer pretén evitar la ira de Trump mantenint la “relació especial” amb els Estats Units, i fent-li la gara-gara si és necessari, i alhora negociar amb Brussel·les un Brexit millor, amb un alineament regulatori més gran, però sense donar peu al fet que els potencials votants de Farage cridin “Traïció!”. Vol que una Gran Bretanya fora de la Unió Europea sigui juntament amb França el gran pilar de seguretat del continent i que això comporti concessions.
Starmer ha estat descrit com una silueta en blanc i negre, sense contorns ni colors, l’equivalent d’una foto Polaroid o una pel·lícula de Super8. Va guanyar les eleccions com l’antítesi de Johnson, l’antídot a Truss i l’única alternativa a Sunak. Tot i això, si aconsegueix que funcioni la seva tercera via, tindrà un lloc destacat al panteó dels líders britànics.
