Fabulosos miserables

Dos llibres amb què cal atrevir-se. Un d’ells, del francès Mattias Köping, que, a El artesano (Almuzara), entrellaça una història de corrupció policial a Le Havre amb l’infern de l’antiga Iugoslàvia, el 1990. L’expressió “crueltat inhumana” no serveix, diu l’autor, perquè la pitjor és, justament, la humana. I bé que ho demostra. L’altre és El filatèlic / El filatelista (La Campana / Alfaguara), de Nicolas Feuz, un fiscal suís que s’autopublicava les seves històries, fins que Jöel Dicker es va convertir en el seu editor. Com en Köping, la tortura física i mental no és menor, i ve en forma de trameses postals. Absorbent.

És el calorós estiu del 1962 i entrem amb l’ investigador Freddy O (que va existir en realitat) a tafanejar a l’habitació de Marilyn Monroe. La seva mà gelada intentant agafar el telèfon, el Freddy prenent nota de cada detall. Per començar, els micros que havia instal·lat a l’actriu (a la que James Ellroy dedica un retrat gens elogiós) ja no hi són, però n’hi ha d’altres. Els que tenen registrats els embolics amb els germans Kennedy i altres turbulents assumptes que es destapen a Los seductores (Random House).

Sense desmerèixer Ellroy, Jordan Harper irromp com un motor espectacular a les dreceres i carrerons de la meca del cinema en dies d’avui (ja veurem algun famós en barnús). “ Los Ángeles está que arde” i Silencios que matan (Salamandra) és una bomba narrativa, amb la Mae, una crac en la seva empresa lampista de relacions públiques per a celebritats; entre xantatges, fanals, estafes i hotels exclusius. Una mega estrelleta amb l’ull de vellut i a quatre hores d’anar a rodar, que ho decideix tot a TikTok. El cap de Mae, a punt de deixar anar una revelació. I moltes coses més.

Vet aquí una afilada raresa, extravagant. Em refereixo al que ocorre amb aquesta perfecta institutriu victoriana que arriba a la casa dels Pounds i l’aura de la qual recorda la de la tremenda dona de pedra creada per Ruth Rendell. Virginia Feito i la seva protagonista són una càmera subjectiva que ens provoquen una
creixent i insuportable coïssor, en un escenari temible. Res no és previsible i tot és exacte a Victorian Psycho (La Campana / Lumen).

Autora d’Esas mujeres , Ivy Pochoda torna amb Una melodía de muerte y destrucción (Siruela), i és encara millor. Un drama carcerari (i fora de la presó) fosc i amb brillant crescendo dramàtic. Una dona anomenada Florence (Florida) resisteix en un motel després de sortir de la presó d’Arizona. Però no s’ha deslliurat del pitjor: de psicologies que s’arrenquen veritats mútuament, i com sigui.

I amb aquestes ànimes turmentades, arribem a la molt bona narració que el murcià Rafa Luján desplega amb Ana que fue pop (ADN), que segueix dos temps i dues persones subtilment unides. La noia que volia ser actriu, amb una parella que més val oblidar, i el cas criminal que, anys després, condueix a aquell passat gràcies a la càmera d’un jove fotògraf que converteix –i es converteix– amb una sola imatge en celebritat. Trista celebritat.

Més que un grup de tertulians, sembla una roda de reconeixement en una comissaria del Raval: aquests són els petits indis que, a la manera de la senyora Agatha Christie, es veuran assetjats en una estranya jugada. Amb la neu caient per quilos en aquesta beneïda ciutat. I amb aquests gens beneïts periodistes i opinants, parteix de la fauna a la qual Toni Aira  ret crític honor en aquesta intriga: Mort en diferit (La Campana).

I, parlant de mitjans televisius, Richard Osman, creador de l’exitosa sèrie El club del crimen de los jueves (aquells ancians que veurem a la pantalla, ben aviat, encarnats per Helen Mirren i altres celebritats), té nous i fabulosos plans per als seus lectors. D’una banda, un expolicia en un poble del New Forest (escenari del crim de l’excel·lent i una mica oblidada Elizabeth George). En l’altre extrem del mapa, la seva nora Amy exerceix de guardaespatlles d’una cèlebre i impertinent autora de best-sellers. Enginyosa, imprevisible i potent, Resolvemos asesinatos (Planeta) reuneix totes les senyes –enginy, astúcia, malícia– de l’autor.

A l’escabrós paisatge del gènere, amb la seva tenebrositat i el seu neguit, emergeix un tipus sobri, descontent, meditabund, amb la seva copa de sol y sombra, anomenat Jean Ezequiel. El vam conèixer a l’anterior Hontoria. En aquest segon lliurament            –Muerte privada (Salamandra)–, aquest periodista i conreador del true crime, i la seva ciutat, Segòvia, s’eleven a una categoria especial, duradora i inconfusible, i amb el pes d’un llegat –més aviat un encàrrec– en forma d’enigma criminal. Excel·lent, Juan Carlos Galindo.

Carpe diem (Crims.cat) és el retorn de Teresa Solana i del seu duo protagonista, els germans Borja i Eduard, un parell de farsants (sobretot un, el que es va atribuir categoria de nen bé) i que, des de Drecera al paradís, plantegen un intel·ligent i maliciós recorregut per les capes de la societat barcelonina, que posen del revés, aquesta vegada col·laborant amb la policia en quatre assassinats de gent molt dispar, des d’un violinista a un professor.

Uns altres singulars germans (i pares) són els Hernández, veïns de Sant Andreu, que tornen a estar junts per defensar aquesta empresa familiar, l’agència de detectius. A Los viejos amores (Tusquets), un client demana alguna cosa que, pensant-lo millor, qui no ha buscat entre els seus semblants. Rere la pista de certs índexs d’infelicitat , Rosa Ribas continua la saga d’aquesta família amb les seves pèrdues i mals moments, i elabora un formidable misteri.

També és un pare, però molt diferent, el que compleix presó perpètua, acusat de la mort del seu fill. Fa cinc anys d’això. El nen, en cas d’estar viu, tindria uns vuit anys. I, de sobte, pot ser que ho estigui. Te encontraré (RBA) és, com totes les trames de Harlan Coben, un vertigen sobtat, una cursa de girs imprevistos després de la veritat que, més aviat, és un blanc mòbil. I, a propòsit del vertigen, el provat guionista i autor de la trilogia Indira dona vida pròpia a un fill d’aquell equip d’investigadors, el nom del qual, Jotadé (Alfaguara), amaga un policia gitano amb nombroses peculiaritats i contradiccions, per als seus i per al món paio. El crim, tremend, comença amb dos ajusticiats a la carretera que al seu torn provoquen un fatal accident. En la línia dels durs i vertiginosos del gènere, Santiago Díaz sorprèn.

Com tants de la seva classe, Bevilacqua i Chamorro, els protagonistes de Lorenzo Silva, van haver de treballar durant la pandèmia. I allà els tenim, en un doble crim que els porta al més incòmode i incert dels altres i d’ells mateixos. Las fuerzas contrarias (Destino), notable lliurament, sempre amb una nova reveladora mirada sobre dos éssers i el seu entorn.

És que infinites són les mirades: l’astúcia d’Empar Fernández, autora premiada i d’extensa obra (també històrica) que, a El instante en que se encienden las farolas (Alrevés), descriu dos casos en principi aïllats, en aquesta Barcelona desolada, però que l’inspector Tedesco aconsegueix desxifrar amb gran intel·ligència. O l’ofici de la sueca Camilla Läckberg  que, a Somnis de bronze / Sueños de bronce (Columna / Planeta), arriba al número tres de la seva sèrie protagonitzada per Faye, perseguida ara pel seu pitjor enemic: el seu pare. O, per aportar aire sobrenatural al thriller, l’oriünda d’Idaho Noelle W. Ihli que, a Pregunta por Andrea (Principal), sedueix i convenç amb tres víctimes a la recerca del seu caçador.

També, el crepuscle d’un vell amb fosc i violent passat que, quan creu que el seu ofici d’enterramorts en un petit poble és el millor dels mons que pot oferir al seu nebot, ha de posar en marxa la vella maquinària criminal. Traduïda al francès amb gran èxit, Hierro viejo (Siruela) és fosca i enlluernadora des de la primera línia. I Marto Pariente, un autor revelació. Eric Amblerho va saber tot de tots, inclosos els poderosos, des que, a la seva joventut, com explicava a les seves memòries, va descobrir Churchill repassant en veu baixa el seu discurs. Edhasa recupera La máscara de Dimitrios, la gran obra del gènere d’espies publicada el 1939, després de la veritat d’algú que va tenir, des de la imatge del seu cadàver trobat al Bòsfor, més d’una màscara.

Els grans veterans continuen parlant. I, com bé pot el lector apreciar, la fauna criminal produeix éssers de diversa índole. El notable José Martí Gómez els va anomenar “animals de companyia”. El periodista Santiago Tarín renova i actualitza el cens a Los crímenes de los pasos perdidos (Alrevés). El seu prestigi i trajectòria, al servei de “gent sense consciència, malànimes, truans d’altres èpoques”.

Fabulosos miserables tots ells.