Quan Roc Casagran (Sabadell, 1980) va guanyar fa uns mesos el premi Sant Jordi per Somiàvem una illa (Univers) va explicar el punt de sortida de la novel·la parlant d’un “doble sotrac vital”, sense donar-ne més detalls. Una cosa semblant va fer Estel Solé (Molins de Rei, 1987) quan va guanyar el Ramon Llull amb Aquest tros de vida (Columna), però en el seu cas eren “dos contratemps vitals”. Laura Pinyol (Terrassa, 1979) no ha guanyat cap premi per Material sensible (Amsterdam), i el seu misteri és una mica un altre, perquè aquí, entre altres coses, la Marta “necessita saber si vol tenir el nen que porta al ventre i que ningú no espera”. Aquests sotracs, contratemps o necessitats, però, no són l’argument de la novel·la, i en el cas dels dos primers autors, a més, intenten fer malabarismes per no explicitar-los, sinó que el lector va entenent d’on surt aquell dolor que fa moure les protagonistes.
Tres protagonistes femenines que opten per solucions diferents a qüestiones relativament similars
N’hauríem de parlar, fent tots els espòilers que els autors han tingut tanta cura d’evitar? Potser no caldrà. La novel·la de Casagran és una llarga carta en què la Carla demana auxili al seu marit, en què, d’una banda, fa un repàs a tota la seva vida passada, que va separant en capítols relacionats amb illes remotes. “Durant molt de temps m’havia aficionat a investigar coses sobre illes, perquè n’hi ha de molt curioses, i anava descobrint coses que em cridaven l’atenció. En paral·lel volia fer una novel·la contemporània que parlés de com estem al món, de manera que vaig acabar fusionant les dues coses i les illes em van servir per parlar de nosaltres”. Cadascuna és un món, sigui Sentinel del Nord, Tristan da Cunha, Tromelin o Tuvalu.
Lee tambiénLes illes de Roc Casagran guanyen el premi Sant Jordi de novel·la, i Blanca Llum Vidal, el Carles Riba de poesia
Les illes són extensions rodejades d’un mar que les aïlla, sí, però que també és el mitjà per apropar-s’hi: la seva protagonista travessa el mar amb les paraules. El jurat del premi va creure que, com que el narrador era una dona, l’autor també ho seria: “Hem vingut aquí a jugar i a escriure i em funcionava un narrador femení, per explicar bé la història i que fos versemblant”. “Moltes vegades la inèrcia del dia a dia ens empeny, i a la narradora les circumstàncies de la vida l’han portat a viure una sèrie de fets sense tenir temps d’aturar-se i veure si va pel bon camí, fins que s’atura i pensa, tot i que és per necessitat, davant d’una situació en què li cal ressituar-se, revisar-se i analitzar també el seu entorn”, explica Casagran, que torna a la novel·la nou anys després, ja que darrerament ha publicat més en la poesia i s’ha dedicat a la feina de professor i a la família.
Estel Solé, guanyadora del premi Ramon Llull per 'Aquest tros de vida'
Estel Solé guanya el premi Ramon Llull amb ‘Aquest tros de vida’
La novel·la de Solé comparteix amb la de Casagran un dels punts de partida, però, en comptes d’aturar-se i escriure, la protagonista –i narradora de la major part del llibre– fuig endavant, impel·lida a retornar un favor a un desconegut. L’escriptora comença amb una idea: “Em ressonava per dins un episodi de violència obstètrica que vaig patir, no tan físic com emocional, però la vida continua i això queda enterrat, perquè socialment t’hi forcen, no hi ha una baixa destinada a això ni socialment li importa a ningú, i per això a la protagonista l’hi queda a dins colgat i ha de sobreviure, com m’ha passat a mi quan he perdut criatures, però això no pot protagonitzar la història, cal tirar endavant”. L’altra idea ve “de les ganes de parlar de les dones entre els 60 i els 70 anys, posar-les com a protagonistes, i arribo a una cançó de Tom Waits que parla d’un home gran que li diu a una dona que fa molts anys que l’estima, tot i que la vida els ha dut per altres camins”. Entremig, la precarietat de la recerca científica, en paral·lel amb la que ella ha patit al món de la cultura, i molta sororitat.
Laura Pinyol ha publicat la novel·la 'Material sensible'
Pinyol, per la seva banda, ha escrit una constel·lació de personatges que orbiten al voltant de la Marta, una dona forta que es troba en un impàs vital i sentimental, amb unes quantes “microtragèdies, però també una xarxa amb fils que uneixen els personatges i que són alhora sòlids i fràgils. Tot s’aguanta per un lleu joc d’equilibris que fa que no acabi de passar mai res, quan sembla que hi hagi d’haver un cataclisme tot es relativitza”, explica l’autora. Sí que hi ha tragèdies, però queden lluny en el temps perquè dos personatges han estat fotoperiodistes durant la guerra dels Balcans, i d’alguna manera hi han quedat atrapats. A diferència dels llibres de Casagran i Solé, Pinyol reflecteix a la novel·la una trama més coral, amb la família com a eix central on passa tot, amb els problemes de comunicació habituals, esclar. Sí, es pot parlar de tot, fins i tot cal parlar-ne, però de vegades val més llegir primer.
Poemes per la pèrdua d’un fill
“El mateix any em vaig haver d’acomiadar, a contracor, de dues criatures. [...] Després de cada pèrdua, va arribar la buidor absoluta, el monstre esgarrifós de la pena”, escriu Anna Gual (Vilafranca, 1986) a la introducció de Jo tinc una mort petita (Angle), antologia poètica sobre el “dol per la pèrdua d’una criatura”, que inclou 51 poetes, de Clementina Arderiu, el 1931, a Laia M. Llobera, d’aquest mateix 2025, tant dones com homes que han tractat la mort d’un fill durant l’embaràs, al part o la primera infància. La mort gestacional s’allibera a poc a poc del tabú amb poetes com Carmelina Sánchez-Cutillas, Vicent Andrés Estellés, Dolors Miquel, Anna Pantinat o la mateixa Gual. Una autora de la tria és Gemma Casamajó (La Portella, 1974), que acaba de publicar Com l’oculta flor d’un cactus (Quaderns Crema), que aprofundeix en la maternitat des de molts angles i que també inclou el dol perinatal.
