L’aposta d’una vida
Sempre ha estat al servei de les persones, en la transició en un despatx laborista; com a jutgessa, esforçant-se perquè la justícia arribés a tothom per igual i batallant contra la corrupció, i va ser una alcaldessa humana i singular: “No és possible una política si la ciutadania no té un paper protagonista”. Anava en metro, xerrava amb la gent i cuinava a l’Ajuntament per als convidats i per esmorzar amb tots els partits. “Vaig tenir la sort de tenir uns pares molt conciliadors, sempre van plantejar la necessitat de buscar alternatives i mai enfrontaments, i això em va ajudar molt”. Publica Imaginar la vida (Península). Què val la pena en la vida, li pregunto: “ Els altres, que no són necessàriament els nostres. Em continua agradant tant viure, que el que no em ve de gust és morir-me”. Té una oenagé, Zapatelas.es.
Als 14 anys ensenyava a llegir a nens pobres.
No tenien ni sabates, volia intentar canviar el que no em semblava correcte.
Com va ser l’adolescència?
Difícil, jo era molt religiosa, d’ escola de monges, i els meus pares no, així que vaig intentar que no anessin a l’infern.
Això va canviar aviat.
Vaig viure en pecat fins que ens vam casar per tranquil·litzar les nostres famílies, però sabíem que no érem la meitat de res i això et fa viure d’una altra manera. Per l’Eduardo, arquitecte, era molt important anar-se’n als EUA a fer un màster i per mi quedar-me.
Però la relació no es va trencar.
No, tot i que també vaig estimar altres homes. No hi ha una única manera d’estimar. Vaig tenir una llarga relació amb un marí.
Què ha après de l’amor?
Que has de tenir l’habilitat de gaudir sense fer mal, i això implica una enorme generositat que, a més, et gratifica.
S’explicaven les experiències?
No gaire. Estimar no significa tenir una
constant crònica de l’altre. L’amor és extraordinari, però cal continuar sent un mateix.
Advocada laboralista, què va descobrir?
Comissions Obreres va ser un moviment que va permetre desenvolupar l’empoderament dels obrers, i nosaltres vam posar l’eina del dret a la seva disposició.
Quin record en té?
Aquells joves advocats i els obrers parlàvem molt. Les dones estàvem descobrint amb sorpresa el que era la sexualitat i ens semblava important que la societat reflexionés.
Va ser tema de conversa?
Sí, a mi m’havien d’operar d’una glàndula de la vagina i els ho vaig explicar, i quan em vaig recuperar i vaig tornar em van dir assenyalant-me el coll: “Com ha anat l’angina?”.
L’episodi més difícil de la seva vida?
La matança d’ Atocha (1977), un comando d’ultradreta que va assassinar els meus tres companys i dos advocats més. A mi em va salvar la puntualitat, perquè tenia una reunió i vaig sortir uns minuts abans que entressin els terroristes.
Trenta anys de jutgessa, què en pensa?
És una professió ancorada en el passat, no té el perfil que la societat necessita.
Les coses fonamentals de la seva vida?
El sentiment i la imaginació que m’ha ajudat sempre a avançar; i he tingut una gran necessitat d’estimar i ser estimada.
Ha viscut en un món d’homes.
Sí, però vaig créixer –monges i tres germanes– empeltada de cultura femenina, i t’adones de seguida que ells estan empeltats d’una altra cultura; sempre m’ha semblat temptador obrir-los la porta a la nostra.
Alguna anècdota?
Un dia duia pantalons ajustats i un procurador acostumat a plantejar-me temes polítics em va mirar i va dir: “No m’havia adonat que eres una dona”. El feminisme s’ha de preocupar molt dels homes.
Una altra vegada a fer de mares?
No, de companyes, de pioneres, obrir el camí amb molta humanitat. De treballar en la justícia restaurativa, en què l’objectiu del càstig no és la venjança sinó la reparació, i això en el feminisme ens costa.
Com ha viscut el cas d’ Íñigo Errejón?
Em va sorprendre, perquè estem acostumats a no conèixer la vida dels polítics sinó les seves pretensions i programes.
Una alcaldessa que anava a l’Ajuntament en metro.
Sí, m’agrada la gent. M’envoltaven, em preguntaven com era ser política, em donaven la seva opinió i m’explicaven els seus problemes. Jo els donava el meu telèfon, l’he donat sempre a qualsevol persona que me l’ha demanat, no passa res, és obrir una porta.
També cuinava per a les visites a l’Ajuntament.
Sí, hi havia una cuina meravellosa per als càterings i em va semblar que jo podia fer el menjar dels convidats. Això volia dir zero despeses per a l’Ajuntament i em sentia més còmoda.
Als seus companys polítics, de xofer i restaurant de luxe, no els devia agradar gens.
Els posava en evidència. Se’m va ocórrer fer esmorzars amb l’oposició, els feia magdalenes; el PP va estar debatent si venir o no, al final Esperanza Aguirre va decidir que sí i fins que ella no va agafar la primera magdalena no les va tocar ningú. La jerarquia manava.
Va canviar alguna cosa?
Van ser reunions interessantíssimes, ens enteníem, i això em va fer una sensació equivocada perquè em pensava que avançàvem, però no, l’endemà les coses en les quals estàvem d’acord eren desmentides.
Això és la política?
La democràcia ens ha quedat antiga perquè els partits n’han desfigurat el sentit inicial. Ara l’essència és dissentir en tot, perquè l’objectiu és fer fora el que mana i posar-t’hi tu, i aquesta és una aberració del procés democràtic.
