És comú parlar i escoltar sobre el 'trauma' però, sabem com s'origina i com superar-lo? La psicòloga especialista en trauma i co-founder de Nearth Studio, Natalia Bertrán, destaca la importància de 'sentir el cos' per poder connectar realment amb la nostra autenticitat. Aquesta és experta en com les dones viuen els efectes de l'estrès crònic i el trauma al cos i ajuda diàriament als seus pacients a conviure (i superar) les conseqüències que aquests comporten.
Des de La Vanguardia, parlem amb ella perquè ens expliqui com s'emmagatzema el trauma al cos i quines diferències té aquest en les dones i en els homes.
Via de curació
L'expressió del trauma
Què és exactament el trauma?
El trauma és com el nostre sistema nerviós i el nostre cos responen a situacions que percebem com a amenaçadores o perilloses, especialment en la connexió amb d'altres. Aquestes situacions ens sobrepassen perquè no tenim recursos per enfrontar-les. En aquests casos, el sistema activa respostes d'emergència o supervivència.
Solem entendre com a 'trauma' situacions límit o molt greus, però, pot provocar-se per coses més comunes?
Sí. De vegades pensem que ha de ser una cosa molt greu, però no és tant el que va ocórrer, com el que va faltar en aquell moment. L'important és com el nostre cervell el va viure.
Quan parlem d'experiències traumàtiques, gairebé sempre parlem de trauma infantil. Durant la infantesa, les nostres necessitats estan molt lligades a la supervivència. Si no hi ha una resposta a aquelles necessitats, el vivim com a una mica de vida o mort. I és que és una etapa en què depenem totalment dels nostres cuidadors. Per exemple, si un nadó té gana i no hi ha qui l'alimenti, no pot nodrir-se sol.
No és tant si l'experiència va ser catastròfica, com si les nostres necessitats van ser cobertes
Així que no és tant si l'experiència va ser catastròfica objectivament, com si les nostres necessitats van ser cobertes o no. Per exemple, si estava trist, podia necessitar que m'escoltessin o que em permetessin sentir i expressar el que em passava. Però si en lloc d'això vaig ser rebutjada o humiliada, això genera dolor i desconnexió.
Hi ha diferències en com es viu el trauma entre homes i dones?
Respecte a això, és necessari aclarir que parlem de generalitzacions estadístiques i d'estudis, no de regles rígides. Cada persona és única i les expressions de gènere són diverses.
Dit això, biològicament hi ha diferències, com en el sistema hormonal. Les dones tenim cicles hormonals més complexos, que afecten el nostre estat d'ànim i les nostres necessitats segons en el moment del mes en què ens trobem. En ell, ocorren fluctuacions d'estrogen i progesterona que interactuen amb el cortisol, creant patrons de resposta a l'estrès diferents.
Les dones, moltes vegades, només expressem la vulnerabilitat de la forma acceptada socialment
Com es manifesta el trauma al cos de les dones?
Principalment, a través de símptomes somàtics com a dolor crònic, fatiga, alteracions del cicle menstrual, problemes digestius... Les dones, històricament condicionades per factors socials, aprenen a reprimir la ira, internalitzant el patiment. És el que jo anomeno una autoagressió. En canvi, els homes tendeixen a exterioritzar-la, la qual cosa es manifesta patològicament en conductes addictives o trastorns de comportament.
Moltes dones acudeixen a mecanismes de regulació que busquen alleujar temporalment el malestar intern
En aquest procés, la vergonya exerceix un paper central. Funciona com un potent inhibidor de l'expressió emocional, alimentant la desconnexió amb l'ésser autèntic. Des d'edats primerenques, moltes dones aprenen a prioritzar l'acceptació externa per sobre de la seva pròpia veritat interior.
Encara que aquestes conductes poden calmar momentàniament l'angoixa, en realitat perpetuen una ruptura més profunda: la pèrdua d'espontaneïtat i autenticitat, essencials per al benestar emocional a llarg termini.
Llavors, el trauma es gesta sobretot en la infantesa?
Sí. En la infantesa, el nostre cervell està en plena construcció. És com aixecar un edifici: si les bases són fràgils perquè no es van atendre les nostres necessitats adequadament, tota l'estructura serà inestable. I quan som adults, no sempre som conscients d'aquelles bases. Els símptomes que patim són indicis de ferides no resoltes.
El nostre cos busca l'equilibri, l'homeòstasi. Però si no té condicions per aconseguir-ho, compensa d'altres formes, el que pot produir símptomes físics o malalties. Totes aquelles experiències traumàtiques no resoltes es van acumulant al cos.
La recuperació
Fer un pas cap endavant
Com és el procés de recuperació?
La recuperació física i emocional del trauma van de la mà. No es pot treballar només en els símptomes físics ni quedar-se únicament en l'origen emocional. Cal abordar les dues coses en paral·lel. El primer és sentir-se segura i estar en un entorn adequat per començar a connectar amb aquella experiència i demanar ajuda. En teràpia, moltes dones ja saben de forma racional l'origen de les seves dificultats, però amb això no n'hi ha prou.
La curació ocorre quan podem tornar emocionalment a aquella experiència que va quedar incompleta, a aquella necessitat no resposta, i acabar-la. El trauma es reprocessa quan il·luminem el que va faltar. Com terapeutes, posem llum allà, però l'objectiu no és dependre d'algú que cobreixi les nostres necessitats ara, sinó que la mateixa persona pugui tenir una mirada compassiva cap a si mateixa.
Per guarir el trauma és fonamental la feina en xarxa
El primer pas és demanar ajuda: a un amic, a algú de confiança, o fins i tot informar-se, llegir, investigar. És fonamental la feina en xarxa. Jo, per exemple, no soc mèdica ni experta en hormones o microbiota, però em coordino amb altres professionals que poden tractar els símptomes físics, mentre jo acompanyo emocionalment per guarir l'arrel del trauma.
Aquella feina en xarxa és clau per tornar l'equilibri al sistema. A més, és essencial promoure un estil de vida coherent, no només “saludable” en termes externs. Activitats com el ioga, la meditació, caminar en la natura, una dieta nutritiva, i rutines que respectin els nostres ritmes són fonamentals. Però també és important no sobrecarregar-nos amb hàbits “saludables” que al final ens estressin més. L'estil de vida ha de reflectir les nostres necessitats reals i reduir la hiperactivació del sistema nerviós.