Entre les autores de l’onada feminista britànica, hi ocupa un lloc destacat Alice Birch, que signa la peça teatral Anatomia d’un suïcidi. Fa dos anys que la directora Glòria Balañà Altimira li va proposar a la directora del TNC, Carme Portaceli, de muntar-la, i aquest dijous s’estrena a la sala Petita amb un ampli repartiment, encapçalat per les tres dones que protagonitzen cadascuna de les tres històries que es trenen a l’obra: Marta Ossó Castillón, Maria Ribera i Patrícia Bargalló.
“Hi apareixen tres dones d’edats similars, però de generacions diferents –explica la directora–, i descobrim a poc a poc que tenen un vincle familiar. D’aquestes tres històries apareix la quarta història. Es tracta d’un material altament sensible, que desperta la necessitat d’acostar-se a l’altre, de cuidar de l’altre”.
Es tracta d’un material altament sensible, que desperta la necessitat d’acostar-se a l’altre, de cuidar de l’altre”
Balañà recorda que Birch, juntament amb Katie Mitchell com a directora, van estrenar Ofelias Zimmer (L’habitació d’Ofèlia), en la qual ja havia tractat el suïcidi. Anatomia d’un suïcidi va ser escrita el 2017 i “és considerada la seva obra magna en l’experimentació formal. La va escriure en quatre setmanes, després de néixer el seu fill. Planteja formes molt diferents, no renuncia a la teatralitat, i això la fa molt interessant”, manifesta la directora.
“L’obra indaga sobre si el trauma pot ser heretat genèticament; com podem evitar els patrons heretats perquè el cicle no sigui inevitable –continua–. Els tres moments, tot i que no es fan gaire explícits, els hem situat en els anys setanta, noranta i més enllà de la nostra contemporaneïtat”.
Escena de l'obra 'Anatomia d'un suïcidi', al TNC
Balañà reconeix que no es tracta d’una peça fàcil: “El text ens demana molta atenció i també molta llibertat. És una història que jo penso que s’ha de veure més d’una vegada, per captar tota la potència i les imatges que conté”. I hi afegeix: “Hi ha títols i objectes que van passant d’una trama a l’altra. Hi ha un tractament de la temporalitat que remarca que el temps no sempre és lineal i que el present no és sempre conseqüència del passat. Això fa que es produeixen diàlegs impossibles, que produeixen ressons inesperats”.
“La forma està indissociada del contingut –afirma–. Els dispositius poètics que fa servir l’autora li serveixen per allunyar-se del naturalisme i del terreny quotidià”. Tot plegat, per formular-se aquestes preguntes: “Què fem amb les ferides? Com ens sobreposem a unes vides massa fràgils? Com gestionem les herències?”
Lee también
“L’autora deixa un final obert sobre les moltes causes que hi pot haver per a aquest suïcidi. Intenta entendre aquesta ferida, però sobretot curar-la”, remarca. “Hi ha una sensibilitat, una poètica i una tristesa, i alhora hi ha sentit de l’humor i és commovedora. Birch escriu sobre coses tristes de la vida i va a llocs foscos, però ho fa amb llum”.
A la presentació al TNC, les tres actrius protagonistes també aporten el seu punt de vista. Ribera apunta: “Les tres dones som al centre, però és una obra extremament coral, amb una escolta brutal entre tots els intèrprets. El text és una catedral i costa d’aixecar-la. L’obra sí que convida a reflexionar sobre per què algú se suïcida. Vas a una foscor molt gran, però molt ben acompanyada i molt segura”.
Bargalló hi afegeix: “Birch no fa una aposta molt determinista, perquè ella considera que la vida juga per si sola”. I Ossó conclou: “Abans de començar els assajos vam fer trobades i lectures per enfrontar-nos a la brillantor del text”.
