A l’època dels i, sobretot, les influencers, la majoria sense suc ni bruc centrades en poca-soltades, jo em declaro clarament influïble, però no pels creadors de contingut a les xarxes, com ara volen ser coneguts, sinó per aquells que considero autèntics referents.
L’elecció del papa Lleó XIV i aquesta barreja entre missioner, prior dels agustins i home pragmàtic amb els afers de la cúria i les tradicions vaticanes, m’ha impactat notablement. Tant que intento buscar al meu interior la fe cristiana que vaig perdre i que, ara, provo de fer reverdir, encara que només sigui per tranquil·litzar el meu esperit.I una altra cosa, m’estranya que ningú no hagi destacat encara l’elegància de Robert Prevost en totes i cada una de les imatges que s’han vist els últims dies, sobretot les captades al Perú.
Un altre que també ha influït en les meves noves meditacions ha estat el traspassat recentment Pepe Mujica (de qui el meu veí de columna Llàtzer Moix fa una elegia precisa a la dreta d’aquesta pàgina). El bon home, la veritat és que elegant no ho era, però les seves reflexions sobre com aprofitar la vida, ser bo, donar exemple, deixar petjada, encara que això fos el menys important per a ell i, sobretot, com desprendre’s de les coses materials em volten pel cap.
Una vegada cobertes les necessitats bàsiques, la societat de consum ens atrapa de tal manera que resulta una heroïcitat escapar-se de l’efecte excitant que suposa això que en diuen donar-se un caprici, t’ho mereixis o no, i tot costa diners. De manera que ja va sent hora que els propòsits de simplificar-nos la vida no es dilueixin davant d’un aparador.
Just després de deixar la presidència de l’ Uruguai, Pepe Mujica va rebre a casa seva (amb denominació d’origen chacra ), ubicada als afores de Montevideo, el rei Joan Carles, que acabava d’abdicar i a qui en aquell 2015 encara enviaven pel món a representar Espanya. Ho va fer en aquella ocasió per assistir a la presa de possessió del nou president de l’ Uruguai Tabaré Vázquez, com a successor de Mujica, i va anar a visitar-lo a casa seva.
Lee tambiénLa meva vida sense llum
Sota una figuera, asseguts en uns bancs guarnits amb xapes de colors reciclades, el vell expresident davant el vell rei (gairebé coetanis, un va néixer el 1935 i l’altre, el 1938) li va deixar anar: “Diuen que soc un president pobre, però pobres són els que necessiten molt...”. Joan Carles li va riure la gràcia i Mujica va postil·lar: “Cadascú té les seves manies...”. Mai més ben dit.