L’ Audiència Nacional ha parlat. I ho ha fet com solen parlar les institucions que no saben demanar perdó: amb una xifra. 232.500 euros. Aquest és el preu que l’ Estat li posa a dos anys de vida robats. Dos anys entre reixes per a Sandro Rosell, absolt sense proves que resistissin una mínima decència jurídica. Dos anys, 645 dies que no tornaran.
L’ Estat, tan generós amb alguns, tan patètic amb d’altres, decideix ara que el patiment d’una família sencera val 50.000 euros en concepte de dany moral; el contracte perdut amb una auditora, 120.000, i els viatges dels seus pares, la seva dona, les seves filles o els seus amics per anar a visitar-lo a presó, 62.500 euros. I amb això queda saldat l’error. I avall que fa baixada.
Però com es mesura la por? Quina tarifa té el dolor d’unes filles al veure el seu pare tancat? Quant costa l’insomni d’una mare que no sap si el seu fill aguantarà un altre hivern a Soto del Real? Quin número posa al catàleg d’injustícies a una cel·la on no havies d’haver d’estar mai? Rosell cobrarà 360 euros miserables per cada nit que va passar injustament en una cel·la.
La mateixa Audiència Nacional que va ordenar la seva presó provisional, amb una causa inflada, farcida de suposicions, sense cap base sòlida, ara, anys després, fa comptes amb l’entusiasme d’un comptable garrepa. Però això no és economia, és dignitat, estúpids. És justícia. És humanitat. La que no va tenir la jutgessa Carmen Lamela, responsable de la maldat, però ascendida al Suprem.
Lee tambiénEl papa Donald
La presó preventiva no és només una mesura cautelar. És un càstig anticipat. Una condemna sense judici. I quan el judici arriba i demostra que tot era un error, ja és tard. El mal ja està fet. La reputació ja està destruïda. La família ja ha plorat. El temps ja ha passat. I ningú, absolutament ningú, te’l torna.
La justícia, quan s’equivoca, no hauria d’indemnitzar: s’hauria de disculpar. Públicament. Solemnement. De cara. Amb totes les conseqüències. Perquè si no ho fa, el missatge que queda és demolidor: a Espanya es pot tancar algú dos anys, sense proves, i després indemnitzar-lo amb una xifra que no cobreix ni la fractura emocional, ni el buit, ni la ferida. Almoina.
232.500 euros. Que barat que surt arruïnar la vida a algú.