El pluralisme polaritzat és un terme encunyat pels professors de Comunicació Daniel Hallin i Paolo Mancini que sona a oxímoron. Però, amb ell, els politòlegs expliquen que, encara que hi hagi una gran pluralitat de mitjans, considerats individualment tendeixen a ser monocolors. Cada ciutadà llegeix, escolta o veu els mitjans de comunicació amb els quals s’identifica ideològicament. Aquells que els situen a la seva zona de confort, els estalvien els dubtes i els reforcen les seves opinions. I al final, tothom acaba còmodament a la seva bombolla, sense replantejar-se que les coses poden ser d’una altra manera.
A Lluís Orriols, doctor en Ciència Política, que aborda aquesta qüestió a Democracia de trincheras, li vaig preguntar al programa Cafè d’idees, per què el PP no denunciava la política de bloqueig d’ajuda humanitària d’Israel a la franja de Gaza i contribuïa a posar més pressió sobre el Govern israelià. La seva resposta va ser clara: Perquè PP i PSOE intenten no encavalcar-se en les seves estratègies polítiques. I si els socialistes denuncien la política d’Israel a Gaza, els populars hi passen de puntetes per no coincidir. Els seguidors d’un partit i l’altre han de comprar el paquet ideològic complet, com si donar la raó als rivals en alguna cosa fos una traïció o un sacrilegi.
Al PP li costa de pressionar l’Israel de Netanyahu per no coincidir amb el PSOE
Però la pressió sobre Israel no és només una decisió del Govern espanyol, sinó també del Canadà, el Regne Unit i disset països de la Unió Europea, entre els quals Alemanya i Itàlia, que tenen majories conservadores. És possible que en el cas del PP, les aliances amb Vox debilitin la seva posició. I que, un cop són assenyalats per l’esquerra, això els impedeix el consens en un drama que ha estat advertit per l’ONU: la mort imminent de 14.000 nens a Gaza si no es permet l’entrada d’aliments i medecines.
Lee tambiénTrump pregunta per l’enemic
Orriols aconsella que per acostar el PP a les posicions de l’Executiu haurien de parlar més del diagnòstic que de les mesures que s’han de prendre. No s’entén mirar a una altra banda davant una tragèdia que ens convulsa com a éssers humans, per no concórrer amb el rival polític. Quan parlem de la dignitat humana, no podem fer concessions. La frase és d’Angela Merkel, que no era precisament una revolucionària esquerrana.