Català a la UE, divisió garantida
Ahir vam viure un dia sortit dels temps del procés. Es va fer de dia amb aires de jornada històrica, es va desenvolupar amb l’emoció del minut i resultat, hi va haver solemnitat i va acabar en no res. De moment, el català no serà llengua oficial a la UE.
I què? Soc dels que pensen que ni el català està moribund ni la seva fortalesa passa per traduir documents a Brussel·les. Passa per les llars, els carrers, les escoles i els mitjans de Catalunya (als veïns millor no donar-los tantes lliçons).
L’operació no és cultural ni lingüística, és una transacció política legítima entre dues parts que es necessiten en tant que les majories són les que són. D’acord amb els precedents del primer govern Aznar, el PP hauria fet el mateix.
No dispareu al pianista: el PP pinta poc en la negativa de la UE, fidel a l’esperit fundacional
Després del procés i els seus disbarats, l’independentisme ha recorregut a la llengua per tractar de reanimar els seus votants, gastada tota la munició. L’operació Brussel·les convé per avivar el frontisme i traçar, de nou, dos bàndols: o dones suport incondicional a l’oficialització del català a la UE o no et mereixes la llengua amb què t’expresses quotidianament (la millor manera de defensar-la).
L’exigència de Puigdemont és enverinada i sembla mentida que la faci un polític que viu a Brussel·les tret que sigui euroescèptic: la UE té i tindrà moltes reticències sobre l’oficialització per una infinitat de raons, legítimes i inherents a l’esperit primigeni: un club d’estats democràtics que aspiren a esborrar localismes i nacionalismes per construir una identitat global.
Dir que el PP ha impedit l’oficialització del català és com si jo digués que aquest article ha decidit la sessió de Brussel·les. Ja els agradaria tenir aquesta influencia! Una altra cosa és que convingui exagerar la maldat del PP i evocar el franquisme –fins quan?– i l’infaust “parli en cristià”, greuge més vell que Matusalem.
Exigir al Govern d’ Espanya una cosa que depèn de 26 socis escèptics són ganes d’exigir. I de provar de dividir els catalans entre bons i dolents. Que s’oficialitza? Collonut. Que no? S’ha intentat, una altra vegada serà (o no).
Postdata: quina malaptesa diplomàtica pressionar els països bàltics, veïns de Rússia...