Premissa número u. La ironia és tremendament efectiva per desacreditar el fariseisme i la falsedat. Però pot arribar a cansar i ser carregosa per molt sofisticada que sigui.
És la forma d’expressió dominant a X i Bluesky. Malgrat que en aquests dos espais cadascun dels ironistes la dosifiquen en píndoles, se n’administren tantes que pot provocar sobredosi. “La ironia només es pot utilitzar com a emergència. Prolongada en el temps, és la veu dels tancats a qui ha arribat a agradar-los la seva cel·la”, va deixar dit el pensador Lewis Hyde.
Alberto González Amador.
L’escriptor David Foster Wallace li va recollir el guant a E unibus pluram per afegir que això és així perquè la ironia, “per divertida que sigui, compleix una funció que és gairebé exclusivament negativa. És crítica i destructiva” i “resulta singularment poc efectiva quan es tracta de construir alguna cosa que substitueixi la hipocresia que desacredita”.
Premissa número dos. Diu el principi de l’asimetria de l’estupidesa –popularitzada per @ziobrando amb un adagi fa anys a l’abans Twitter– que la quantitat d’energia que es necessita per refutar una estupidesa és molt més gran que la que es requereix per produir-la. Exemple: “Les vacunes contenen microxips per controlar-nos”. Ara ves i malgasta el temps explicant amb totes les evidències, estudis i investigacions que de microxips només en tenia un vingut de Raticulín.
Lee también
Fins aquí les premisses, perquè tota norma, tot principi, té l'excepció que la confirma. És el que ha succeït amb del debate sobre si es podia dir o no que Alberto González Amador, la parella d’Isabel Díaz Ayuso, és un defraudador confés. Dimarts, el Suprem va desestimar-li una demanda contra María Jesús Montero per dir-l'hi. I hi ha hagut un segon fet encara més rellevant: el mateix advocat de González Amador l’ha desmentit i assegura que li va demanar que pactés amb la Fiscalia. “Situació actual d’Ayuso: al seu nòvio ja no el defensa ni el seu advocat defensor”, diu mordaç @donmitxel-oficial.
En tot aquest cas hi ha hagut una inversió del principi d’asimetria de l’estupidesa: han gastat més tinta i caràcters a les xarxes (amb argumentacions jurídiques quilomètriques) els que mantenien la ridiculesa que no, que no se’l pot qualificar així, que no pas els que sí.
Situación actual de Ayuso: a su novio ya no le defiende ni su abogado defensor.
— Don Mitxel I de Euskadi y V del Secarral (@donmitxel-oficial.bsky.social) 27 de maig del 2025, a les 12:44
Els segons ho tenien fàcil. N'hi havia prou amb basar-se en l’escrit de l’advocat de la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid remès a l’altra part: “De comú acord amb Alberto González, els comunico que és voluntat ferma d’aquesta part arribar a una conformitat penal, reconeixent íntegrament els fets”.
No calia més. No calia allargar-se en explicacions. Qui tingui orelles que hi senti. I, a més, com a mitjà per no malgastar energia amb explicacions i raonaments irrefutables davant l’absurditat, bona ha estat fins ara la ironia. Serà carregosa, però a vegades és potent, eficient i imprescindible per evitar veure's immers en el principi d’asimetria de l’estupidesa.
“Al defraudador confés que em va denunciar per dir-li ‘defraudador confés' se’l podrà continuar dient defraudador confés”. El comentari és irònic, de la portaveu de Més Madrid, Manuela Bergerot. Aquí, cert, amb dues gotes afegides de sarcasme, sí.
