Joan de Sagarra. Dono la notícia de la seva mort, sense pretendre-ho, a un col·lega, escriptor i periodista, que viu a Madrid i que va mantenir un vincle prou estret amb el gran cronista. La xerrada telefònica es posa formidable per elevació malenconiosa. Com ha canviat l’ofici, com s’ha anat escorrent la vida. El meu interlocutor creua els dits per conjurar l’encàrrec d’un obituari, expressant-se en termes semblants als de Cabrera Infante quan li van confiar l’esquela de Severo Sarduy: “Detesto escriure notes necrològiques d’amics (no ho faig mai amb els enemics: n’hi ha prou amb el plaer d’ignorar-los), però és una mica com tancar-los els ulls”.
Deixi’ns sols. Un ancià i la seva cuidadora, una dona en la cinquantena, entren en una oficina de La Caixa i s’asseuen a una taula rodona. L’avi expressa la seva voluntat de xerrar tot sol amb la directora de la sucursal. La cangur, per anomenar-la així, s’incomoda i els dona l’esquena rotant l’eix de l’espinada sobre el seient però sense aixecar-se, en un gest semblant al de cobrir-se la cara amb els palmells de les mans quan es juga amb un nen, “taaat!”.
Al final, la responsable del banc la convida a abandonar la taula. La dona accepta marxar, però una mica irada. Potser està farta de les obstinacions del vell; és probable que tant se li’n doni la quantitat de diners que el seu ocupador custodia al compte corrent. Potser està mal pagada? El que aventurem són meres conjectures de voyeur de carrer. Però l’escena evidencia dos dels grans cops de la vellesa: que l’altre t’ infantilitzi, que et vagin escurant la intimitat.
Una altra de bancs. Entra al telèfon un suposat (i aterridor) missatge del BBVA: un càrrec de 4.615,80 euros, “aprovat per defecte en una hora”. Que truqui immediatament a un número de mòbil ics per aturar l’ acanada. Després del vertigen inicial, m’assossega recordar que no tinc tractes amb aquesta entitat financera i que moviments d’aquest abast no solen navegar pel meu saldo. Pot ser que darrere del missatge hi hagi la quinta columna de l’opa sobre el Sabadell? L’assumpte s’ha elevat al Consell de Ministres. La fusió bancària es perfila inevitable per la lògica global i la pressió europea, de la mateixa forma que es van difuminant en tots els àmbits la sensació de proximitat, la sensibilitat amb les petites empreses, la salvaguarda dels llocs de treball.
La velocitat del món i l’imperi de la tecnologia converteixen la intimitat en un acte de resistència
Emmanuel i Brigitte Macron. No hi ha cap dubte que els van enxampar en plena baralla conjugal quan estaven a punt de baixar per l’escaleta de l’avió que els havia traslladat a Hanoi (Vietnam). Una broma? Ni de conya. Ho desmenteixen la pressió dels dits de la dona sobre el rostre del president francès i l’expressió d’esglai d’ell en saber-se descobert. El vídeo de l’agència AP es va fer viral. Qui no ha tingut una disputa de parella pujada de to? Tot i així, les xarxes socials han convertit les dinàmiques familiars dels famosos en matèria d’autòpsia.
Ens travessa una transparència atroç; s’ha d’estar always on, sempre disponible, sota vigilància constant. Entesa com un espai de confiança, nuesa i autenticitat, la intimitat s’està convertint en un acte de resistència. Com escriu Joan-Carles Mèlich, si la tecnologia no suporta “la fragilitat del món ni la vulnerabilitat de l’existència”, llavors, en ple procés de colonització tècnica, ens trobem davant d’una situació greu i irreversible. El gran curtcircuit.
Lee tambiénLa flama tremolosa d’una espelma
‘Boomers’. Trobada casual al carrer amb un conegut després de gairebé una dècada en la inòpia mútua. Ens posem al dia durant un quart d’hora, al costat del semàfor que l’atzar ha interposat: els fills; els progenitors, els que queden i els que no; la feina pluriocupada; la temuda pensió d’autònom que arribarà amb la jubilació; el compromís amb l’escriptura en els temps de la intel·ligència artificial.
Ell és un bon escriptor. Èxit? Segons com es miri. Money? Val més que no en parlem. Assegura haver aconseguit conviure amb la tristesa però sense amargor, cosa que no és poc. Respecte a la velocitat del món, els canvis, el corc de la superficialitat i el futur que espera als seus fills, fa servir una imatge d’allò més expressiva: “Tinc la sensació d’estar jugant a l’oca sobre el tauler del parxís”.