Ahir es va donar a conèixer un informe de la Sindicatura de Comptes de Catalunya sobre la gestió del Departament de Drets Socials, en particular sobre la gestió de la ja extinta direcció general d’ Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). La conclusió d’aquest informe és demolidora: en el període 2016-2024, “el volum d’imports pagats indegudament és d’almenys 167,56 milions d’euros”, dels quals 7,17 milions ja són irrecuperables.
Plou sobre mullat, tot i que aquesta vegada amb intensitat renovada. La informació coneguda ahir se suma a les difoses els últims dies del maig, entre les quals en van destacar dues: les presumptes irregularitats associades a la contractació de serveis de la DGAIA i la investigació judicial d’una xarxa de pederàstia de què va ser víctima una menor tutelada, que va ser violada reiteradament. És difícil imaginar una altra situació en què un ens públic, en aquest cas un creat per protegir menors abocats a la indefensió fracassa d’una manera tan estrepitosa.
La gravetat d’aquests episodis va aconsellar al Departament de Drets Socials fer taula rasa, si més no a nivell institucional, crear la direcció general de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA) i així provar de refundar el sistema públic de tutela de menors a Catalunya.
La Sindicatura de Comptes atribueix a Drets Socials irregularitats per més de 167 milions
Però de vegades no n’hi ha prou amb un canvi de nom. Una ferida no cicatritza com cal si prèviament no es neteja i es guareix, per més dolorós que pugui resultar aquest procés. Els pagaments indeguts de la DGAIA a joves que ja no complien les condicions requerides per beneficiar-se’n es van produir durant presidències de la Generalitat ocupades per representants de Junts i d’ERC, en un període de vuit anys en què es van succeir fins a quatre consellers de Drets Socials. Probablement, aquests ex càrrecs públics podrien oferir alguna informació d’interès sobre les raons per les quals es van produir els esmentats errors.
Un dels detalls coneguts ahir és que les prestacions ara fiscalitzades i considerades irregulars depenen de recursos informàtics que la Generalitat va externalitzar temps enrere, la qual cosa va dificultar el control dels processos d’ajuda. També ahir, l’actual consellera de Drets Socials, Mónica Martínez Bravo, va manifestar durant una compareixença al Parlament de Catalunya que serà difícil evitar irregularitats similars en el futur si la Generalitat no es dota d’un sistema digital determinat. Dit d’una altra manera, no es disposa, segons s’infereix del que la consellera ha dit, dels recursos pertinents per evitar noves irregularitats.
Admetre aquest tipus de deficiències constitueix un primer pas en la direcció correcta. Però garantir una gestió sense màcula és una cosa més complexa, si bé totalment irrenunciable. Són molts els errors comesos. Ja són nombrosos els reconeixements de gestió defectuosa. A més a més, segons denuncia la Sindicatura de Comptes, “no s’ha fomentat una cultura de regularitat i transparència de les activitats finançades amb fons públics, ni es difonen resultats vinculats a les activitats”. Les coses no poden continuar així.
La Generalitat i la nova DGPPIA han de fiscalitzar molt més bé la gestió dels recursos públics
No posem en qüestió el sistema d’ajuts als qui els necessiten. Però sí que exigim una gestió irreprotxable d’aquestes polítiques i dels recursos públics que necessiten. No només perquè aquesta és l’obligació dels funcionaris, públics o subcontractats, que treballen en aquest sector. També, i de manera molt principal, perquè és inacceptable, en una conjuntura com l’actual, en la qual són moltes les persones necessitades d’auxili, que d’altres que ja tenen feina i que gaudeixen d’una situació prou estabilitzada rebin ajuts dels quals, strictu sensu, podrien prescindir, o per als quals no són els candidats més qualificats.
La Generalitat, la Conselleria de Drets Socials i la DGPPIA són les institucions més interessades a aclarir aquesta cadena d’irregularitats, que mina la confiança popular en revelar el mal ús dels recursos públics. Per tant, han de ser les que se situïn al capdavant de la lluita contra les irregularitats esmentades. El millor que poden fer amb aquest objectiu és depurar responsabilitats, revisar procediments (per exemple, cedint als jutges la potestat per retirar tuteles als pares, ara reservada a funcionaris), donar suport als qui denuncien incorreccions (en lloc d’intentar dissuadir-los), dotar-se dels mitjans imprescindibles i apostar per una transparència que, fins ara, ha estat més que insuficient.