Barcelona i la publicitat
“La creativitat sense estratègia és art; la creativitat amb estratègia és publicitat”. Bosch evoca la frase favorita de la seva llarga immersió en els anys daurats de Tuset Street-Madison Ave en què vam ser, amb Nova York, capital mundial de la publicitat. La digitalització va liquidar la televisió convencional i amb ella els generosos pressupostos que van finançar les campanyes de les nostres vides (recordeu, per exemple, “¿Te gusta conducir?” o “ Be water, my friend”). Eren anys d’una Barcelona de novel·la, sí; però “ qualsevol temps passat va ser anterior” (aquest eslògan és meu). I siguem aigua, my friend : els grans diaris hem perdut les grans campanyes d’altres temps, una pena; però hem guanyat l’oportunitat de competir per les subscripcions amb rigor, independència, profunditat i exigència perquè valgui la pena pagar-les.
El periodisme no és dolent si se sap deixar a temps?
El que no em deixa a temps és ell. Quan m’assabento d’alguna informació encara em bull la sang per anar al meu mitjà i explicar-la.
Li bull igualment com a novel·lista?
Tens una llibertat de què no disposes com a periodista. La teva novel·la és teva i no representes un mitjà públic ni privat i és la millor eina per investigar un personatge, a tu mateix o el lector.
No troba a faltar el micròfon de RAC1?
La veritat és que el dia a dia de l’escriptor davant el teclat, una ampolleta d’aigua i la música no és apassionant.
Pitjor seria –com dèiem de broma a la redacció en dies durs– haver de treballar?
L’escriptor ja teletreballava abans del teletreball, però ara la història la construeixes en silenci durant anys i no a correcuita en una redacció. Una novel·la pren vida finalment quan la comparteixes amb els lectors.
Encara el recordem amb afecte de becari a La Vanguardia .
De periodista m’ho he passat bé sempre... menys com a director d’un diari.
És que és millor ser-ne el propietari.
Quan vaig deixar de ser director li vaig prometre a la meva família que no tornaria a dirigir mai cap diari ni mitjà de comunicació. I ho he complert.
Després d’anys de dedicació per escriure una novel·la, com s’aconsegueix que algú la llegeixi?
Fent que el lector s’identifiqui amb la història quan la vas construint en la intimitat entre tu i ell. Així puja el suflé de la literatura i enganxa. Per això ens agrada llegir.
Se li ha enutjat algú per revelar algun secret seu a les seves novel·les?
És el preu de ser amic d’un escriptor, que al final ho devora tot: vides, anècdotes, frases dels altres... Robem on podem.
Què distingeix la redacció d’un diari de la d’una ràdio?
En la premsa escrita, els periodistes són més especialitzats i veterans i coneixen bé les seves àrees. En mitjans audiovisuals, les redaccions són més joves, més àgils i s’adapten millor a la immediatesa i a poder retransmetre una roda de premsa i tuits en directe. El compromís dels uns i els altres és el mateix.
El fastigueja que avui qualsevol pugui informar o publicar novel·les a les xarxes?
Els mitjans digitals obliguen el ciutadà a fer-se un vestit a mida per triar el gra de la palla.
Treure un digital és massa barat i fàcil?
Però aquest mitjà digital s’ha de guanyar la credibilitat notícia a notícia i dia a dia. Si t’enganyen dues vegades, a la tercera ja no els llegeixes.
Les capçaleres de sempre, en canvi, gaudim de més confiança de sortida?
Però s’han anat acostant més al poder que als ciutadans i molts s’han anat desencisant d’ells i de notícies que, de fet, no explicaven.
La premsa només té futur amb subscripcions i només les tindrà amb qualitat?
Aquest és el camí. El periodista ha de ser més que els clics que aconsegueix. En canvi, avui estem massa pendents dels clics i de les audiències.
Però el clic, pobret, no és que no doni per menjar, és que no dona ni per berenar?
Així és: econòmicament el clic no dona gairebé res. La gent no pagarà subscripció per determinades coses com la Melody, però sí per una bona crítica de novel·la, una bona informació econòmica i, en general, per informació seriosa, profunda i rigorosa que li serveixi per prendre decisions.
Barcelona al seu llibre és –ho va ser– meca mundial de la publicitat. I què és avui?
Als 80, Barcelona era líder mundial de la creativitat publicitària darrere de Nova York. Van coincidir aquí genis com Bassat, Casadevall, Lorente, Campmany, Segarra... Creatius amb intel·ligència emocional, intuïció i moooolts diners per a les seves campanyes. Com millor ho feien, més imitats eren, més valorats, més premiats i més clients venien d’arreu del món a fitxar-los.
Barcelona era Tuset Street i Madison Ave?
No faig broma. Va ser una Barcelona efervescent, milionària i...
Avui només un record?
Va durar fins a després dels Jocs Olímpics.
Va ajudar a aconseguir-los... I després?
Van passar coses: la renovada potència de Madrid; una recessió; noves tecnologies; el comandament a distància va liquidar la televisió tradicional... I els creatius, em va explicar Bassat, van deixar de ser estrelles i de parlar de tu a tu amb els amos per ser actors de segona fila de màrqueting digital que només aspiraven a no espifiar-la.
Hi ha futur per a un altre Tuset Street o només per a digitals de 1.500 al mes?
Barcelona no necessita publicitat: venen creadors de tot el món una setmana i s’hi queden a viure i hi ha expats a tot arreu. El perill és morir d’èxit i la crisi de l’habitatge és un avís.
