Ha canviat la manera de narrar Llatinoamèrica les últimes dècades? “Així d’entrada diria que sí, però és una pregunta molt àmplia que s’ha de meditar bé”, diu l’escriptora xilena Nona Fernández, una de les convidades de la quarta edició del festival KM Amèrica de literatura llatinoamericana, que s’estendrà fins divendres i que celebra aquests dies tota mena d’activitats en diferents punts de la ciutat.
Com que no hi ha un divan, s’asseu en una cadira, perquè “ assegut s’acostuma a pensar millor”. L’acompanyen els també escriptors Sergio Galarza, del Perú; el seu compatriota Francisco Díaz Klaassen i la seva amiga argentina Gabriela Cabezón Cámara. Més tard, s’hi uneixen la brasilera d’origen portuguès Tatiana Salem Levy, el salvadorenc Horacio Castellanos, la mexicana Brenda Navarro i la boliviana Liliana Colanzi. Tots ells debaten la qüestió que s’ha posat sobre la taula i, malgrat que les procedències són diverses, s’arriba a una mateixa conclusió: sí, ha canviat la manera de narrar, entre altres coses, perquè hi ha espai per a més veus.
“I en part, això és gràcies a la gran feina que han dut a terme les editorials independents, que han permès que ens coneguem més, ja no només fora d’ Amèrica Llatina, sinó també entre nosaltres. Abans jo llegia els autors llatinoamericans que venien de les editorials espanyoles. Ara ja no cal esperar aquest procés, que no tenia gaire sentit, ni tampoc no em perdo veus pel camí”, assenyala Nona Fernández, molt activa tant en l’ecosistema literari independent de Xile –publica en segells com Alquimia o Uqbar– com en l’espanyol, ja que actualment forma part del catàleg de Minúscula.
Les editorials independents han millorat l’ecosistema editorial, assenyalen els autors
Tatiana Salem Levy (Lisboa, 1979) també aplaudeix la feina dels petits segells, tant fora del Brasil com dins, ja que considera que són “responsables que als debats literaris hi hagi cada vegada més dones, autors negres i, també, indígenes. Abans gairebé no hi havia espai per a ells i ara, en canvi, seria impensable que no tinguessin un espai a les taules de debat. Celebro el canvi d’aquesta última dècada, que ha aconseguit que el sector editorial del meu país sigui més divers que mai”. A més de la pluralitat de veus, l’autora celebra que de mica en mica aquestes lectures traspassin la frontera i facin el pas cap a altres països, no necessàriament de llengua portuguesa. Cada vegada, moltes d’aquestes històries narren d’una manera més visible que mai abans la violència de les dones. “Ja no és una cosa que estigui en segon pla”. Al seu últim llibre traduït a l’espanyol, Vista Chinesa (Libros del Asteroide), per exemple, relatava la violació de la seva amiga.
Al Perú passa que “tothom coneix Mario Vargas Llosa i, gràcies a ell, es va posar el focus al país. Però quan un se centra en un sol escriptor, és molt difícil veure-hi més enllà i llegir sobre altres problemàtiques i qüestions diferents de les que narra. Sense ell proposar-s’ho, durant molt de temps va mantenir la resta a l’ombra. Els últims anys, tot i això, s’ha anat trencant de mica en mica aquesta barrera invisible”, apunta Sergio Galarza ( Lima, 1976). Ell mateix ha aportat el seu granet de sorra amb històries que, ja sigui en primer pla o com a rerefons, aborden les diferències de classes. “Les classes baixes i treballadores també mereixen la seva pròpia veu”, reivindica. Això s’evidencia en novel·les com La librería quemada (Candaya, 2014), una furiosa crítica al sistema capitalista que presenta els llibreters com a dependents de grans cadenes que els exploten i deshumanitzen; o la recent Barrio Moscardó (Candaya), que, malgrat que hi ha deu anys de distància amb l’anterior llibre esmentat, continua abordant temes semblants i tenint com a escenari els barris, aquells llocs que són punts de trànsit i trobada i on es fa comunitat.
A Gabriela Cabezón Cámara ( San Isidro, Argentina, 1968) també li interessen les comunitats, i creu, igual com els seus companys, que estrenyen més lligams als barris populars, per això els converteix en un protagonista més de les seves novel·les, “una cosa fins a la qual fa no tant no estàvem acostumats”. Va mostrar aquest interès des de la seva primera novel·la, La Virgen Cabeza (Random House), ambientada a la barriada marginal d’ El Poso. Aquesta predilecció li ve després de veure una fotografia de la seva ciutat natal, San Isidro, presa des de l’aire, en què s’apreciava una clara separació entre el luxe i la misèria. Va voler saber-ne més i, en la seva adolescència, es va ajuntar amb un grup de transvestits i va quedar meravellada amb la seva manera de parlar. “Tenien un ús de la llengua molt creatiu”. I això va influir en la seva narrativa.
“Les classes baixes i treballadores també mereixen la seva pròpia veu”, reivindica Sergio Galarza
A Bolívia, Liliana Colanzi ( Santa Cruz de la Sierra, Bolívia, 1981) també dona fe que, aquests darrers temps, hi ha hagut “canvis importants en la narrativa pel que fa a la forma”, com ara la popularitat de la literatura de l’estranyament, que ha permès abordar “qüestions polítiques, com l’ avanç de projectes d’extrema dreta –amb Maximiliano Barrientos– o la crisi ambiental–amb Giovanna Rivero.
“Ha canviat molt la manera de narrar per dues qüestions: perquè ha canviat la realitat i, també, els qui escriuen. Això vol dir que, a més de temes nous, n’hi ha d’altres que considerem universals o més antics, com el narcotràfic, la violència, la política o les maternitats i paternitats, però que els rebem igual com a novetat perquè se’ns expliquen des d’un nou punt de vista”, subratlla Horacio Castellanos (Tegucigalpa, 1957), que aplaudeix aquesta pluralitat, així com el fet que es doni pas als joves. En aquest sentit, Tamara Silva (Minas, Uruguai, 2000), hi té molt a dir. Als 24 anys, s’ha convertit en una de les veus més innovadores de la literatura uruguaiana actual, amb obres com Larvas (Páginas de Espuma), un llibre de relats que acaba de publicar-se a Espanya i que, tal com avança l’autora, pretén “veure-ho tot des d’un altre costat. El títol ja dona una pista al lector del que es pot trobar: bestioles, escenes i situacions que, de manera normal, fan molt de fàstic, però jo em proposo de causar una altra mena de sentiments i sensacions”. Al conte Mi piojito lindo , per exemple, aconsegueix que aquests petits insectes que acostumen a habitar els caps causin tendresa. “Em resisteixo a pensar que tot està explicat. Els joves, les minories i les veus perifèriques tenim molt a dir”, insisteix. I, també, els autors que escriuen des de fora dels seus països, com Brenda Navarro ( Ciutat de Mèxic, 1982), que viu a Madrid: “Viure en un altre lloc et canvia. Quan et mous, s’amplifica la mirada, els temes i les maneres d’explicar-los”.
