Racisme, xenofòbia, serveis secrets, guerres, genocidis, as sassinat de congressistes als Estats Units i, per completar el quadre, Israel ataca l’Iran en plenes negociacions amb els EUA. En el mateix moment, uns enregistraments de la unitat central operativa de la Guàrdia Civil revelen la conducta demolidora d’Ábalos, Santos Cerdán i Koldo García. La promesa de regeneració democràtica de Sánchez després de desbancar el PP pel cas Gürtel i pactar un govern amb les esquerres i els nacionalistes ha anat a parar a les escombraries.
No només això. La perversió de la democràcia causada per alts càrrecs del partit en el poder i les males maneres de l’oposició a la recerca d’eliminar l’adversari a qualsevol preu no només soscaven la confiança dels administrats cap als representants polítics, també minen l’estabilitat del sistema, potencien l’augment dels extremismes i desmotiven emprenedors i equips humans a la recerca de nous projectes, noves empreses i nous negocis. La corrupció clientelar entre polítics i grans empresaris crea inseguretat per una competència sense llei impossible de vèncer.
Corrupció i sectarisme són i han estat pràctiques habituals en diferents esferes de les administracions. El relat: “Espanya és una democràcia plena”, sostingut durant dècades per comunicadors, intel·lectuals i professionals vassalls d’un partit o l’altre quan estan en el poder, ha impedit les reformes cap a una democràcia plena. Qualsevol vassallatge limita la capacitat crítica i més en un país on falla l’educació democràtica des de l’escola. A Espanya, tots hauríem de tenir clar que continua sense existir una veritable separació de poders. Conseqüència: la corrupció campa al seu aire.
Després del que ha passat en aquesta legislatura i en les passades és útil recuperar els escàndols en temps de Felipe González. Cas Juan Guerra, GAL, Filesa, Ibercorp, Roldán, les escoltes del Cesid, tots investigats i divulgats per un tipus de premsa que va ser recompensada pel nou govern del president Aznar. Part d’aquests són els que avui encoratgen l’ascens de l’extrema dreta.
La pèrdua de confiança de la ciutadania en els representants polítics puja i baixa en funció de la pressió mediàtica i la intensitat amb què es difonen els nous casos de corrupció. Falla la cultura democràtica i és hora d’esmenar les mancances que posen en perill el funcionament de la nostra democràcia.
A Espanya continua sense haver-hi una veritable separació de poders: la corrupció campa al seu aire
Tampoc no convé oblidar que els escàndols que van posar fi al règim de Felipe González van ser l’avantsala del cas Naseiro en temps d’Aznar; de la Gürtel, Villarejo, l’espionatge i els falsos muntatges de corrupció contra independentistes catalans i el líder de Podem creats des de les clavegueres del govern de Rajoy i que va fer esclatar la premsa afí al PP.
Els últims anys, els embolics amb les mascaretes, els morts a les residències al Madrid d’Isabel Díaz Ayuso; la irresponsabilitat extrema de Carlos Mazón i del seu Govern davant la dana amb 227 morts al damunt es barregen amb els fets delictius de l’exministre de Sánchez i del secretari d’organització del PSOE.
Hem oblidat que tota cultura es basa en el pensament i en la creació de símbols que després configuren accions i actituds. Els símbols del món d’avui són violents, producte d’interessos econòmics, ànsies de poder i necessitat malaltissa per mantenir posicions de privilegi. Sense pluralisme ni respecte a la diferència i sense el més mínim indici de perspectives utòpiques que encoratgin el ciutadà, el present alimenta el desencant i la impotència.
Lee tambiénA favor de l’esperança
Les desqualificacions constants carregades d’odi, els mandats ideològics autoritaris, els cobraments de comissions i les manipulacions extremes orquestrades per terra, mar i aire han ultrapassat tots els límits, destruint el seny en els processos electorals per confusió i esgotament de gran part dels electors que no saben què pensar ni a qui creure.
Recordo el treball que vaig coordinar amb el jurista García-Trevijano, el filòsof López Aranguren, l’economista i escriptor Sampedro i Anguita l’any llunyà de 1994. Ens vam preguntar si Espanya era una veritable democràcia. La conclusió: el règim actual és una oligarquia de partits.